SANT CRISTÒFOL DE SANTA MARIA DE BESORA

Sant Cristòfor o Cristòfol

 A la capella de la Mare de Déu del Roser, al mur de mà dreta tot mirant l’altar major de l’església de Santa Maria de Besora, es troba una imatge de sant Cristòfol. Aquesta obeeix a la forma típica d’aquest sant que porta a Jesús infant sobre l’espatlla dreta i es recolza en un tronc de palmera a la banda esquerra. La imatge, precisament, està relacionada amb el seu nom com a “portador de Crist”.

Era invocat pels viatgers i pelegrins que recordaven el paper del sant quan facilitava als caminants travessar un riu. D’aquesta propietat tradicional, des de l’any 1907, és considerat patró dels automobilistes. És propi de la seva festa, en moltes parròquies, beneir els cotxes i altres ginys de transport mecànic.

Iacopo da Varazze va popularitzar, en plena edat mitjana, la vida del sant el qual es deia Reprobus. L’autor de la Llegenda àuria va atribuir la pàtria cananea a home d’estatura gegantina que volia posar-se a les ordres del senyor més poderós de la Terra.

Primer es va posar al servei d’un rei del qual s’afirmava que era el més gran. Davant del nom del diable, però, el rei s’atemoria. És així com Reprobus va creure que el diable era més poderós que el monarca i va decidir cercar-lo.

Quan passava per un desert es va creuar amb el mateix diable i va decidir seguir-lo. El diable, però, mostrava témer el senyal de la creu que li recordava Jesucrist. Per aquesta raó, el cananeu va considerar que Jesús era superior al diable.

Reprobus va reprendre camí per trobar Jesucrist. Quan passava prop d’un riu va trobar un anacoreta. Aquest va donar-li la raó: Jesús era el més gran. L’eremita, a més, va indicar que si volia conèixer Jesucrist, la millor manera era servint als altres. Una bona forma seria que, mercès a la seva gran estatura, Reprobus ajudés a creuar el riu als pobres viatgers que desitjaven passar d’una banda a l’altra. I a tocar d’aquell riu hi havia una cabanya que esdevindria la seva llar.

Situació de la talla dins el temple.

Temps després, quan ja havia servit a molts caminants, va ser reclamat per una veu d’infant. Aquest, un nen de poca edat, li va expressar el seu desig de travessar el curs d’aigua. Reprobus se’l va carregar a l’espatlla i, ajudat per un llarg bastó, va iniciar el trajecte. Quan estava al mig de les dues lleres, el cabal de l’aigua va començar a augmentar i també el pes de l’infant. La travessa va exigir la màxima força del gegant.

Arribats a l’altre marge, Reprobus va manifestar la seva sorpresa pel desmesurat pes d’un nen. Aquest li va afirmar que sobre la seva espatlla havia dut al creador del món i sobre en el qual es concentra tot el pes dels pecats de la humanitat. És a dir, va confirmar-li que havia trobat Jesucrist.

Per aquesta raó, Reprobus va canviar de nom i va passar a anomenar-se Cristòfor que significa “aquell que porta Crist”. A partir d’aleshores es va dedicar a la predicació. Amb aquesta finalitat es va dirigir a Samos, ciutat de Lícia , on els cristians eren perseguits pels soldats del rei; amb la seva fortalesa física va defensar-los i amb la seva fortalesa d’esperit va convertir molts pagans.

El rei de la regió, coneixedor de les accions de Cristòfor, va manar el seu empresonament i el va exigir que abjurés de la fe de Crist. Fins i tot, li va enviar dues donzelles Aquilina i Nicea que amb els seus encants van procurar temptar-lo però sense aconseguir-ho; és més, també les va convertir.

Les penúries i els martiris físics no van fer defallir Cristòfor sinó que, cada vegada, estava més convençut de la seva fe. Finalment, el rei pagà va condemnar Cristòfor a morir decapitat. El martiri se situa en època de l’emperador Deci, al voltant de l’any 250. Segons el Martirologi romà, la seva festa s’escau el 25 de juliol. La coincidència d’aquesta data amb la dedicada a sant Jaume, va aconsellar traslladar-la al dia 10.

 Una altra intercessió pròpia de sant Cristòfor és la seva invocació contra la pesta. Segons Joan Amades, l’any 1592,el Consell de Barcelona va confiar en la seva participació per salvar la ciutat d’una epidèmia.

Joan Arimany i Juventeny

Fonts:

Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 4, p. 474-498

Croisset, Jean. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, 1886, v. 4, , p. 215-217

Ferrando, Juan. Iconografia de los Santos. Barcelona: Ediciones Omega, 1950, p. 81-82

Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2002, t. 2, v. 3, p. 354-364

Sendín, José. Santos de leyenda: leyendas de santos. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 2000, p. 162-168

Vorágine, Santiago [Varazze, Iacopo da]. La leyenda dorada. Madrid: Alianza, 2006, v. 1, 405-409