MARE DE DÉU DE MONTSERRAT (Sora)

La Mare de Déu de Montserrat

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és situada a l’altar de la Capella fonda, o del Santíssim Sagrament construïda al voltant de 1880. La patrona de Catalunya, des de la proclamació pel papa Lleó XIII el 1881, i del Bisbat de Vic, és present en la moltes de les esglésies catalanes.
La marededéu de Montserrat és la imatge mariana per excel·lència. El color bru de la seva suposada pell ha captivat tothom des de fa uns segles. Aquesta morenor, que mossèn Cinto Verdaguer va musicar en “morena de la serra”, la va incorporar en l’àmbit de les ‘verges brunes’; un selecte grup que ha proporcionat moltes i diverses teories de la raó de la seva existència i, especialment, del motiu del color del seu rostre. 

La imatge montserratina exemplifica, potser més que cap altra, allò que diu Xavier Fàbrega: “la icona conté la personalitat del personatge, i la conté amb una immediatesa material que hom no s’ha deturat mai a definir; però és indiscutible que constitueix en si mateixa una presència (1)”. Així la Mare de Déu de Montserrat esdevé el màxim exponent de la figura escultòrica, de factura humana, amb una significació que supera l’entitat terrenal i que l’acosta, tot i que només en dins l l’imaginari col·lectiu humà, a la mateixa divinitat. Potser per aquest motiu es va arrelar a la tradició la creença, com explica Joan Amades, que “aquesta marededéu seria un retrat fidel de la Mare de Déu, obrat directament per sant lluc que coneixia i tractava personalment a la Verge (2)”. La llegenda la va fer anar a parar a Barcelona i d’aquí a la muntanya on va ser amagada per la invasió sarraïna per ser descoberta en una cova, segons el mateix relat llegendari, l'any 880.

Situació de la imatge dins el temple.

La descripció física més actual detalla que la talla montserratina és una “imatge romànica de la Mare de Déu, sedent en un tron amb l’Infant Jesús a la falda” amb unes dimensions de “92,2 cm. d’alçària, 39,4 cm. de fondària, 29 cm. d’amplària i 17,1 kg. de pes (3). Celina Llaràs (4), a Catalunya romànica, afirma que “respon al tipus de Mare de Déu en Majestat d’acord amb un model occidental derivat d’un tipus anterior bizantí” i afegeix que “amb caràcter estàtic, en posició sedent, aguanta el Fill a la falda en actitud rigorosament frontal”. Respecte la cronologia, la mateixa autora diu que es pot establir que “oscil·la, segons els autors que l’han estudiada, entre el final del segle XI i el segle XII” però determina que “els estudis més recents la situen de ple al segle XII, en la seva primera o segona meitat”. La característica més destacada de la imatge de Montserrat és el color negre de les parts que corresponen a la pell tant de la mare com del fill. Una de les antigues referències al color de la imatge de Montserrat la va donar Narcís Camós al seu Jardín de María quan, al fer la descripció diu: “Es en el rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos” i del nen esmenta que “sus facciones y rostro tiene el color y reverencia de la Madre (5)”. La percepció del color va esdevenir, amb el temps, l’aspecte més destacat, per sobre d’altres consideracions de tipus artístic. Aquest consens, però, no es va establir en trobar les raons d’aquest color. Joan Carreres afirmava que “no hi ha unanimitat d’opinió entre els

autors que intenten explicar l’origen del color negre del seu rostre: uns tendeixen a creure que procedeix d’una lenta transfiguració química de la pintura amb què es va decorar originalment. Altres atribueixen aquest color al fum dels innombrables ciris votius que durant segles han anat cremant, al seu davant, nit i dia (6)”.Aquesta darrera versió ja havia estat apuntada pel monjo benedictí Anselm M. Albareda quan, a l’inici de la dècada de 1930, escrivia: “Com d’altres imatges antigues i molt venerades, la Mare de Déu de Montserrat i el seu Infant són negres de rostre. Aquest color no prové pas de la fusta, que no és negra, ni de pintura primitiva; testimonis històrics diuen que poc a poc s’ha anat enfosquint. La causa d’aquesta morenor cal cercar-la principalment en el fum dels ciris innombrables que nit i dia cremaven a l’altar de nostra Madona, a l’antiga i reduïda Església. A còpia d’anys, el fum entelà i enfosquí la faç i les mans de la Imatge, tan lentament, però, que no es notava. D’altra banda, la veneració intensíssima que els Custodis professaven a quest tresor, no els permetia tocar-lo; encara a principis del segle XVI l’Abat Burgos testifica que els Monjos encarregats d’agençar i vestir la Santa Imatge, no gosaven ni mirar-la fit a fit. Cada generació veié i estimà la Madona un xic més embrunida, fins que li escaigué el nom de ‘Moreneta’. La devoció ardent dels nostres avantpassats –amb els milers de ciris i de llànties que encengueren al seu Altar, testimonis vivents de pietat i gratitud- ha embrunit el rostre de la Mare de Déu de Montserrat (7)”. Més enrere encara, el mateix Narcís Camós a mitjan segle XVII ja havia notat i anotat aquet fet: “Es de mucho notar la muchedumbre de lámparas que de día y noche arden delante de esta santa imágen, las cuales son en número hoy de sesenta y tres, todas con sus bacías de plata, hechas y labradas con diferentes estilos y trazas, causando mucha devoción a los fieles (8)”.

Joan Arimany iJuventeny 

Bibliografia:
1 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans: la pervivència de la Catalunya ancestral. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 11
2 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 277
3 “Estudis tècnics, restauració i resultats referents a la imatge romànica de la Mare de Déu de Montserrat”. A l’apartat ‘annex’ del volum La imatge de la Mare de Déu de Montserrat. [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 2003, p. 181
4 Llaràs, Celina. “Monistrol de Montserrat. Santa Maria de Montserrat”. Dins: Catalunya romànica: el Bages. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 11, p. 314
5 Camós, Narcís. Jardín de María, plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Orbis, 1949, p. 343
6 Carreres i Péra, Joan. Guía para visitar los santuarios marianos de Cataluña. Madrid: Encuentro, cop. 1988, p. 54
7 Albareda, Anselm M. Història de Montserrat. Montserrat: Monestir de Montserrat, 1931, p. 141 – 142
8 Camós, Narcís. Jardín de María... [op. cit.], p. 344