La capella lateral més propera a l’altar del mur de
l’esquerra del temple parroquial de Sant Hilari de Vidrà és presidida per una imatge
del Sagrat Cor de Jesús amb la mà dreta estesa i amb l’esquerra assenyalant,
precisament el cor inflamat i cadascuna de les dues, amb la llaga de la
crucifixió ben marcada.
La devoció
al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga, més dallò que
podem suposar a primer a pensada. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a
partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a
estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en
aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75).
Margarite-Marie
va ingressar de jove a l’Orde de la Visitació. Mentre residia al monestir de
Paray-le-Monial, situat a la Borgonya francesa, va tenir un seguir de visions
que li encomanaven la missió de difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús. La
primera visió va tenir lloc el 27 de desembre de 1673 i, els dos anys següents,
es van repetir el primer divendres de mes. La darrera de les visions, la més
clara en la voluntat d’aquestes, va esdevenir dins l’octava de la festivitat de
Corpus de l’any 1675.
A partir
d’aquestes revelacions, Margarite-Marie va rebre dotze promeses que el Sagrat
Cor li feia i, per extensió, adreçava a tots els devots:
1.- Els
donaré totes les gràcies necessàries per al seu estat de vida.
2.- Establiré
la pau en les seves famílies.
3.- Beneiré
les cases on sigui exposada i honrada la imatge del meu Sagrat Cor.
4.- Jo els
consolaré de totes les dificultats.
5.- Seré el
seu refugi durant la vida i sobretot en la mort.
6.- Abocaré
abundants benediccions sobre totes les seves empreses.
7.- Els
pecadors trobaran al meu Sagrat Cor una font i l'oceà infinit de la
misericòrdia.
8.- Les
ànimes tèbies es tornaran fervoroses.
9.- Les ànimes
fervoroses ascendiran ràpidament a un estat de gran perfecció.
10.- Donaré
als sacerdots el poder de commoure els cors més endurits.
11.- Les
persones que propaguin aquesta devoció tindran el seu nom escrit en el meu Cor
Sagrat i Ell mai no els esborrarà.
12.- Jo et
prometo, en l'excés de misericòrdia del meu Cor, que el meu amor totpoderós
concedirà a tots aquells que combreguin els primers divendres de nou mesos
seguits, la gràcia de la penitència final, no moriran en La Meva desgràcia ni
sense la recepció dels Sagraments, El meu Diví Cor serà el teu refugi en aquest
últim moment de la salvació
Les
condicions per guanyat aquests favors són tres:
1.- Rebre la
Sagrada Comunió durant nou primers divendres de mes de manera consecutiva i
sense interrupció.
2.- Tenir la
intenció d’honrar al Sagrat Cor de Jesús i d’arribar a la perseverança final.
3.- Oferir
cada Sagrada Comunió com un actes d’expiació per les ofenses comeses contra el
Santíssim Sagrament.
Un segle
després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per
tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la
festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons Salvador Alsius, la representació de l’efígie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX. Al bisbat de Vic és indissociable d’aquesta devoció el nom del bisbes Josep Morgades i Gili (prelat de la diòcesi entre 1882 i 1899) que va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet, per primera vegada, vuit anys abans.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons Salvador Alsius, la representació de l’efígie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX. Al bisbat de Vic és indissociable d’aquesta devoció el nom del bisbes Josep Morgades i Gili (prelat de la diòcesi entre 1882 i 1899) que va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet, per primera vegada, vuit anys abans.
La imatge
del Sagrat Cor de Jesús, a més dels temples eclesiàstics, es va fer molt
present fins i tot en les llars particulars, ja fos en forma de placa
metàl·lica a la porta del domicili o de figura escultòrica, sovint asseguda en
un tron presidint la sala principal.
Joan Arimany i
Juventeny
Bibliografia:
1 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius,
Salvador. Hem perdut l'oremus: petita
enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 2402 Udina, Josep Manuel; Galtés, Joan. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 193
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada