SANT ANTONI DE PÀDUA DE MONTESQUIU

Sant Antoni de Pàdua.

La imatge de sant Antoni de Pàdua, a l’església de Santa Maria de Montesquiu , es troba a capella situada a l’esquerra i a tocar de l’altar major de la parroquial. Vestit de franciscà, sobre el braç esquerra du el llibre dels Evangelis que serveixen de base per a la figura del Nen Jesús que, alhora, subjecta amb la mà els lliris característics del sant.

Fernando Martins de Bulhões e Taveira Azevedo va néixer a Lisboa (Portugal) a l’entorn de l’any 1190. Format a l’escola catedralícia de la seva ciutat natalícia, es va evidenciar com un profund estudiós. Quan tenia 15 anys, va prendre l’hàbit dels canonges regulars de Sant Agustí, al convent del raval de la ciutat. Posteriorment, es va retirar a l’abadia de la Santa Creu de Coïmbra, centre dedicat a l’estudi de la Sagrada Escriptura i la patrística on va combinar la seva instrucció amb l’oració i la contemplació. Allà ja es va mostrar com un hàbil i convincent predicador.

L’any 1220, amb motiu del pas per Coïmbra de les relíquies dels primers màrtirs franciscans, morts al Marroc, va decidir fer-se franciscà tot canviant el seu nom pel d’Antoni amb el qual seria conegut des d’aleshores. Amb el desig de lliurar la seva vida a la predicació, es va dirigir a terres nord-africanes. Durant un breu temps, afectat per una malaltia, va fer vida en aquell territori. Decidit a retornar a terres peninsulars, s’embarcà en un vaixell que, a poca distància del port d’arribada, es va veure afectat per una tempesta que el va traslladar a l’illa de Sicília. Allà, diu la tradició, va conèixer personalment el mateix sant Francesc.
El seu destí, després des breus estades a diversos convents italians, el va dur a ensenyar a  Bolonya, Montpeller, Tolosa i a d’altres terres franceses. En cadascun d’aquests llocs va meravellar per la seva facilitat de paraula i la seva capacitat d’oratòria. D’aquests viatges s’expliquen diversos miracles que Antoni va obrar i que el van envoltar. Un dels més recordats, especialment en la iconografia que li és pròpia, és la companyia que
Segons el folklorista Joan Amades hi havia una predilecció catalana per la devoció a aquest sant: “[...] era indubtablement el sant més venerat a casa nostra i el que gaudia d’un culte popular més intens”(1).
En especial ho era pel seu patronatge entre els paletes i personal dedicat a la construcció; aquesta vinculació es deu a un suposat miracle que la tradició assigna al sant, en què va deslliurar un paleta d’una greu caiguda des d’una bastida. De fet, el mateix folklorista, recull la tradició que el sant va trepitjar el nostre país, provinent de Tolosa per combatre l’arrianisme (segurament, Amades el confon amb el catarisme): “Va entrar pel cantó de Puigcerdà i va seguir cap a les valls de Ribes, Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i d’altres indrets de la muntanya catalana on féu grans predicacions i on va convertir molta gent”(2).
El seu atribut més habitual, al marge de la seva imatge amb l’hàbit franciscà i el Nen Jesús al braç esquerra, és l’anomenat lliri blanc, conegut precisament com el lliri de sant Antoni, de nom científic Lilium candidum (3); sol dur-lo a l’altra mà.


ocasionalment li va fer el Nen Jesús i l’acollia als seus braços. A l’edat de 36 anys, el 13 de juny de 1231 i retirat a la ciutat nord italiana de Pàdua, va morir amb fama de santedat. És així, i en tanta magnitud, que es tracta d’un dels sants de l’Església Catòlica més ràpidament canonitzats. La condició li va ser reconeguda el 13 de maig de 1232, només onze mesos després de morir, pel papa Gregori IX.

Joan Arimany i Juventeny

Font:
Croisset, Juan. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, casa editorial, v. 3, p. 936-944

Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p, 863
2 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 864
3 Ferrando, Juan. Iconografia de los Santos. Barcelona: Ediciones Omega, 1950, p.47