Sant Josep
El
temple parroquial de Montesquiu, com en la majoria
d’edificis de la mateixa topologia, té una imatge de sant Josep.
Està situat a darrere l'altar major, al costat de la Verge Immaculada. Aquest sant, ben popular, en els darrers segles, va
tenir una tardana popularització.
El paper que els evangelis
reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del
naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare
humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van
obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep;
quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la
seva biografia.
D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “El
sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar
semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la
importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància
de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció
de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i
entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat
destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva
esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant
Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura
de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist,
nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués
que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que
“d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició
de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da
Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la
seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que
glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte
als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de
Josep (3).
La
devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per
compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica
dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a
la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció
popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José
Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418),
quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se
celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que
“Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva
festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X
el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la
popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites
descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i,
singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
La figura de sant Josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial
durant el segle XIX i principi del XX. El 1870 Pius IX el va declarar
‘patró de l’Església Universal’ i Benet XV, el 1920, el va instituir,
en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el
relaxament moral i el comunisme; finalment, el 1989, Joan Pau II li va
dedicar una exhortació apostòlica.
 |
| Goigs a Sant Josep. |
Patronatges
L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per
aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a
patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra
banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi
que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca
d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va
prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el
traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no
apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores,
com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es
considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és
l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga,
“aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs
dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.
Joseps, Joans i ases... i “Peps”
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és
la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”.
Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més
posats per a designar persones.
El fet que, en castellà, el nom de
Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació
ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica
de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien
‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a
escriure abreviadament només amb les inicials: “sant Josep P.P”. Quan
es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les
lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep, pepe’. Aquest és el
motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’
(13)”.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya,
Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular:
Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.
Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual
existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol.
18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470
Sant Josep
El
temple parroquial de Vidrà, com en la majoria
d’edificis de la mateixa topologia, té una imatge de sant Josep.
Està situat a la banda dreta mirant l'altar major. Aquest sant, ben popular, en els darrers segles, va
tenir una tardana popularització.
El paper que els evangelis
reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del
naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare
humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van
obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep;
quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la
seva biografia.
D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “El
sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar
semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la
importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància
de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció
de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i
entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat
destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva
esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant
Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura
de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist,
nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués
que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que
“d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició
de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da
Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la
seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que
glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte
als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de
Josep (3).
La
devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per
compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica
dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a
la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció
popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José
Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418),
quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se
celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que
“Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva
festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X
el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la
popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites
descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i,
singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
La figura de sant Josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial
durant el segle XIX i principi del XX. El 1870 Pius IX el va declarar
‘patró de l’Església Universal’ i Benet XV, el 1920, el va instituir,
en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el
relaxament moral i el comunisme; finalment, el 1989, Joan Pau II li va
dedicar una exhortació apostòlica.
Patronatges
L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per
aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a
patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra
banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi
que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca
d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va
prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el
traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no
apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores,
com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es
considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és
l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga,
“aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs
dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.
Joseps, Joans i ases... i “Peps”
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és
la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”.
Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més
posats per a designar persones.
El fet que, en castellà, el nom de
Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació
ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica
de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien
‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a
escriure abreviadament només amb les inicials: “sant Josep P.P”. Quan
es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les
lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep, pepe’. Aquest és el
motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’
(13)”.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya,
Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular:
Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.
Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual
existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol.
18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470
Sant Josep
El
temple parroquial de Santa Maria de Besora, com en la majoria
d’edificis de la mateixa topologia, té una imatge de sant Josep.
Està situat a la banda esquerra, a l'alçada dels primers bancs, mirant l'altar major. Aquest sant, ben popular, en els darrers segles, va
tenir una tardana popularització.
El paper que els evangelis
reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del
naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare
humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van
obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep;
quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la
seva biografia.
D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “El
sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar
semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la
importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància
de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció
de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i
entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat
destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva
esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant
Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura
de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist,
nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués
que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que
“d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició
de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da
Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la
seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que
glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte
als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de
Josep (3).
La
devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per
compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica
dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a
la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció
popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José
Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418),
quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se
celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que
“Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva
festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X
el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la
popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites
descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i,
singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
La figura de sant Josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial
durant el segle XIX i principi del XX. El 1870 Pius IX el va declarar
‘patró de l’Església Universal’ i Benet XV, el 1920, el va instituir,
en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el
relaxament moral i el comunisme; finalment, el 1989, Joan Pau II li va
dedicar una exhortació apostòlica.
Patronatges
L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per
aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a
patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra
banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi
que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca
d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va
prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el
traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no
apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores,
com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es
considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és
l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga,
“aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs
dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.
Joseps, Joans i ases... i “Peps”
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és
la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”.
Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més
posats per a designar persones.
El fet que, en castellà, el nom de
Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació
ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica
de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien
‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a
escriure abreviadament només amb les inicials: “sant Josep P.P”. Quan
es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les
lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep, pepe’. Aquest és el
motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’
(13)”.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya,
Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular:
Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.
Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual
existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol.
18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470
Sant Josep
El
temple parroquial de Santa Llúcia de Siuret, com en la majoria
d’edificis de la mateixa topologia, té una imatge de sant Josep.
Està situat a la banda dreta just abans d'entrar a la nau principal. Aquest sant, ben popular, en els darrers segles, va
tenir una tardana popularització.
El paper que els evangelis
reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del
naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare
humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van
obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep;
quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la
seva biografia.
D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “El
sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar
semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la
importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància
de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció
de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i
entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat
destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva
esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant
Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura
de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist,
nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués
que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que
“d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició
de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da
Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la
seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que
glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte
als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de
Josep (3).
La
devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per
compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica
dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a
la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció
popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José
Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418),
quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se
celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que
“Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva
festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X
el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la
popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites
descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i,
singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
La figura de sant Josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial
durant el segle XIX i principi del XX. El 1870 Pius IX el va declarar
‘patró de l’Església Universal’ i Benet XV, el 1920, el va instituir,
en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el
relaxament moral i el comunisme; finalment, el 1989, Joan Pau II li va
dedicar una exhortació apostòlica.
|
| Goigs a Sant Josep. |
Patronatges
L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per
aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a
patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra
banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi
que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca
d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va
prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el
traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no
apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores,
com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es
considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és
l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga,
“aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs
dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.
Joseps, Joans i ases... i “Peps”
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és
la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”.
Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més
posats per a designar persones.
El fet que, en castellà, el nom de
Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació
ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica
de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien
‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a
escriure abreviadament només amb les inicials: “sant Josep P.P”. Quan
es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les
lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep, pepe’. Aquest és el
motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’
(13)”.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya,
Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular:
Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.
Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual
existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol.
18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470
Sant Josep
La
devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per
compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica
dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a
la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció
popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José
Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418),
quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se
celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que
“Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva
festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X
el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la
popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites
descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i,
singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
