SANTA MARIA DE BESORA

La Mare de Déu de Besora

La imatge mariana de Besora presideix la seva església titular de Santa Maria. Aquesta devoció deixa constància de l’existència de la capella dedicada a la Mare de Déu a l’antic castell de Besora. De la construcció original en queden unes poques restes al cim del turó de 1023 metres d’altitud, envoltades per les runes de l’edifici senyorial.

Les primeres referències provenen de finals del segle IX quan el bisbe Gotmar va consagrar la primera església a petició de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses al qual va quedar subjecte. Posteriorment, l’edifici eclesiàstic fou reformat en el segle XI quan exercia funcions parroquials del terme.

L’any 1724, el bisbe de Vic Ramon de Marimón va decretar la construcció d’una nova església parroquial, en lloc més avinent per a la feligresia. El 14 de maig de 1751 es va posar la primera pedra i es va consagrar el 14 de maig de 1759. Aleshores s’hi van desplaçar les funcions parroquials de l’antiga capella castral i la imatge mariana original que hi era venerada. El 1936 va desaparèixer l’escultura primitiva i, després de la Guerra Civil, es va restituir amb l’actual. De reminiscències romàniques, amb la pretensió de recordar l’anterior, la Mare de Déu que ara presideix el temple es mostra asseguda, amb el nen Jesús sobre el genoll esquerre mentre el subjecta

amb la mà de la mateixa banda; l’Infant porta un colom a la mà esquerra i amb la dreta fa el senyal de benedicció. La Mare, amb la mà dreta mostra diversos elements litúrgics.

Se li han dedicat diverses edicions de goigs des de 1670. En totes s’ha conservat, amb alguna lleu variació, la mateixa entrada: 

“Puix sou Verge Immaculada,

de tots los Fiels Protectora,

siaunos sempre Advocada,

Mare de Déu de Besora”.

Joan Arimany i Juventeny

Edició de l'any 1670

SANTA MARIA DE BELLMUNT A VIDRÀ

Imatge a l'església de Vidrà.

La Mare de Déu de Bellmunt a Vidrà

A la capella lateral més propera a l’altar del mur de l’esquerre del temple parroquial de Sant Hilari de Vidrà, sota mateix de del Sagrat Cor de Jesús, es troba una petita imatge de la Mare de Déu de Bellmunt. Es tracta d’una reproducció fidel de l’escultura mariana venerada al santuari situat al capdamunt de la serralada del mateix nom, dins del terme de Sant Pere de Torelló.

La primera dada històrica del santuari de Bellmunt, segons Antoni Pladevall, es refereix a una deixa econòmica feta per Pere de Serra que, a més de cessions a d’altres llocs, donava dotze diners a Sancte Marie de Bello Monte (1). A aquesta referència la seguirien d’altres en els anys següents. Una i altres deixarien constància de l’edifici, dedicat a Santa Maria, que esdevenia la continuació de la capella del castell de Sa Reganyada que havia estat situat, a l’alta edat

Talla original del Santuari de Sant Pere de Torelló

mitjana, al cim que s’alça davant mateix de l’actual santuari; es tracta, per tant, d’un santuari dels més antics, del tipus nascut prop d’un castell feudal. Així, diu Pladevall, el nom de Bellmunt “es devia donar la gent del lloc al santuari o capella de la Mare de Déu, mentre que restaria el de Sa Reganyada per a la muntanya i la fortalesa (2)”. Joan Amades (3) feia referència a la tradició que atribuïa una gran antiguitat a la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt: [...] fou esculpida per sant Marc i sant Mateu (...) un navegant la portava d’Alexandria quan, pel camí, es desencadenà un temporal imponent”. Després de fer parada a Malta, el viatger va emprendre la navegació fins a la costa catalana. Des d’allà, segons Amades, va fer camí terrer: “[...] s’encaminà a la muntanya de Serragrenyada, on amagà la imatge sota un pedregall”. La narració conta com es va manifestar, temps després, la venerada escultura: “[...] un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge”. En aquell lloc, seguia explicant Amades, va esdevenir un nou prodigi natural: “[...] de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres formant-hi petites muntanyes amb els seus cossos”. Finalment, un bou va indicar a uns pastors on es trobava la imatge que, després d’intentar dur-la a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló però, per tres vegades, i la marededéu va retornar al lloc inicial i els feligresos, finalment, van adonar-se que era on li havien d’aixecar una capella.
La imatge mariana de Bellmunt és una figura de mida petita. Pladevall en diu que: “[...] és una imatge gòtica, d’alabastre, feta avançat el segle XIV”. I determina el següent: “[...] per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII (4)”. Malgrat aquesta apreciació, la figura que es veu actualment és la original del XIV ja que ha superat les diverses vicissituds que han sofert el santuari, en el curs dels segles, així com la destrucció iconoclasta de 1936.

Notes:
1 Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, 1992, p. 37. Extret de: Arx. Cur. Fumada Vic. Testament I (1240 – 1252), fol. 16
2 Pladevall, Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt... [op. cit.], p. 46
3 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 75 – 80
4 Pladevall, Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt... [op. cit.], p. 46