dilluns, 24 d’octubre del 2016

SANT ANTONI MARIA CLARET DE BESORA

Entrant a l'esglèsia de Santa Maria, a mà dreta i a la mateixa capella de la Mare de Déu del Roser hi ha la imatge de Sant Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) 
Fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.
L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.
Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.
El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.
Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.
Claret va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, ostentava el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I celebrat a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.
Sepulcre del Pare Claret
A la mort del fundador, la comunitat claretiana estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles, a Prada de Conflent, i tenia presència a Argel i a Santiago de Xile.
Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Camí dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L’Egoisme vençut, a la de 1860.
Temple sepulcral de Sant Antoni Maria Claret
a Vic
La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; també ho és dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.
Antoni Maria Claret va néixer a Sallent, on es pot veure un conjunt arquitectònic que inclou la seva casa natalícia, l’església i un espai museogràfic adequat com equipament socioeducatiu. Però la ciutat que manté més viva la presència del sant és Vic. L’antic convent de l’orde mercedari, abandonat des de la desamortització de 1835 va ser cedit pel bisbe de Vic a Claret per convertir-lo en el nucli de la congregació. El conjunt conté diferents edificis: la Casa mare claretiana, d’estil noucentista i construïda el 1930 a partir dels plànols de l’arquitecte Josep M. Pericas, on es troba el museu d’objectes del fundador i una reproducció de les cel·les on vivia i on va crear la congregació; l’església de Sant Antoni Maria Claret, projectada per l’arquitecte Josep M. Ribes i aixecada entre 1957 i 1970, amb una cripta que allotja  el sepulcre, obra recent de Domènec Fita i una Casa d’Exercicis, edificada entre 1948 i 1954.
Font: Arimany, Joan
Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 13-15

SANT ANTONI MARIA CLARET DE MONTESQUIU

Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.
L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.
Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.
El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.
Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.
Claret va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, ostentava el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I celebrat a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.
A la mort del fundador, la comunitat claretiana estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles, a Prada de Conflent, i tenia presència a Argel i a Santiago de Xile.
Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Camí dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L’Egoisme vençut, a la de 1860.
La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; també ho és dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.
Antoni Maria Claret va néixer a Sallent, on es pot veure un conjunt arquitectònic que inclou la seva casa natalícia, l’església i un espai museogràfic adequat com equipament socioeducatiu. Però la ciutat que manté més viva la presència del sant és Vic. L’antic convent de l’orde mercedari, abandonat des de la desamortització de 1835 va ser cedit pel bisbe de Vic a Claret per convertir-lo en el nucli de la congregació. El conjunt conté diferents edificis: la Casa mare claretiana, d’estil noucentista i construïda el 1930 a partir dels plànols de l’arquitecte Josep M. Pericas, on es troba el museu d’objectes del fundador i una reproducció de les cel·les on vivia i on va crear la congregació; l’església de Sant Antoni Maria Claret, projectada per l’arquitecte Josep M. Ribes i aixecada entre 1957 i 1970, amb una cripta que allotja  el sepulcre, obra recent de Domènec Fita i una Casa d’Exercicis, edificada entre 1948 i 1954.

Font: Arimany, Joan
Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 13-15

divendres, 7 d’octubre del 2016

MARE DE DÉU DEL ROSER DE SANTA MARIA DE BESORA


Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515
Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647

MARE DE DEU DEL ROSER DE SORA


Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.

Joan Arimany i Juventeny

Situació de la imatge dins el temple.






 









Bibliografia:
Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515
Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647

MARE DE DÉU DEL ROSER DE VIDRÀ

Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.

Joan Arimany i Juventeny
Situació de la talla dins el temple.











Bibliografia:
Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515
Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647

MARE DE DÉU DEL ROSER DE SIURET

Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Situació de la talla dins el temple.
Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.


Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515
Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647

dissabte, 1 d’octubre del 2016

SANTA TERESA DEL NEN JESÚS O DE LA FARGA BEBIÉ


Santa Teresa del Nen Jesús o de Lisieux


A l’església de la Mare de Déu del Carme de la colònia de la Fraga de Bebié, entrant a mà esquerra, hi ha una capella amb la imatge de la santa.

Santa Teresa del Nen Jesús (1873 – 1897), coneguda com a santa Teresa de Lisieux o, popularment,  santa Teresina. Amb aquests noms, se la diferencia de santa Teresa de Jesús o d’Àvila.

De nom secular Thérèse Martin va ingressar a l’orde de les carmelites descalces a l’edat de 15 anys. Va fer professió solemne el 8 de setembre del 1890. 
A causa de la tuberculosi va morir a l’edat de 24 anys, el 30 de setembre de 1897, després d’una llarga agonia. 

Aquesta curta vida no va impedir que, ràpidament, esdevingués una de les religioses –futures santes- més invocades. Aquesta gran popularitat va fer que, contràriament al que solia ser habitual fins aleshores, fos beatificada només un quart de segle després de la seva mort, el 1923, i, encara més
sorprenent, canonitzada només dos anys després, el 1925. La gran quantitat de relíquies seves escampades per les terres catòliques són un testimoni d'aquesta gran devoció.


Santa Teresina va escriure la seva pròpia biografia on va fer la promesa que “després de la meva mort faré ploure roses”. 
Aquesta frase va fer fortuna i se la sol presentar, iconogràficament, vestida de carmelita, amb un crucifix i un ram de roses als braços. Les roses, o més aviat els seus pètals, són ben presents, també, en els actes de veneració que se li adrecen.
Joan Arimany i Juventeny





 
Reliquiari de Santa Teresina que va ser a Vic el 5 d'abril de 2016 (Foto: Joan Arimany)