divendres, 30 de desembre del 2016

SAGRADA FAMÍLIA



La Sagrada Família
La Sagrada Família  es troba, just abans d'entrar a la capella fonda, a la dreta
La Sagrada Família és la figura pietosa que reuneix el patriarca Sant Josep, la Verge Maria i el Nen Jesús i que ha servit a l’Església per exemplificar el model familiar per excel·lència.
Diversos, però més aviat escassos, són els moments en els quals els evangelis esmenten la família de Jesús al complert. El primer, és clar, es troba en el naixement amb la veneració dels pastors i dels Reis mags al nou nat i els dies posteriors en els quals acomplien la llei judaica de la circumcisió; el següent és el de la fugida a Egipte escapant del manament d’Herodes de fer-lo matar; posteriorment, ja de retorn a Natzaret, hi ha algunes escenes a la llar mentre pare i fill treballen d’ofici de fuster. Finalment, el que es prendria com a model escultòric més genèric per representar la Sagrada Família –especialment en les capelletes de visita domiciliària- coincideix en l’edat de dotze anys en què Jesús fa la visita anyal amb els seus pares a Jerusalem, allà –com comenta l’Evangeli segons Sant Lluc- l’infant Jesús s’hi va quedar sense permís dels seus pares.
Situació de la imatge dins el temple
Aquests, després de buscar-lo en la caravana de viatgers, van decidir retornar a ciutat “I al cap de tres dies, el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes (1). És en aquest moment en què entrant a l’adolescència dóna els primers senyals evidents i en primera persona de ser el Messies davant d’aquells que, per edat i per bagatge, havien de saber més que ell. Aquest és el darrer moment en el qual apareixen els tres membres del nucli familiar en un sol context.
De Josep, sobre el qual Joan Soler i Amigó en descobreix la contradicció del fet que tot i ser el cap de família - pare “putatiu” de Jesús (no real)- però sí que pròpiament marit de la Verge Maria, és qui transmet la nissaga de David al seu fill (2). Tampoc s’esmenta, en cap lloc del Nou Testament, el succés de la seva mort.
La Verge Maria apareix amb més freqüència, sobretot en els moments finals i posteriors a la vida terrenal de Jesús. La seva figura ha impregnat de forma contundent la visió de la
relació matriarcal amb el seu fill en la iconografia cristiana de tots els segles. Malgrat això, no va estar exempt de discussió el paper que se li havia d’atorgar i ha estat objecte de debat en diverses ocasions històriques –ja des dels concilis d’Efes (431) i de Calcedònia (451).
En aquestes dues reunions, força tenses, es va discutir si Maria només podia portar el títol de mare de Crist (Christotókos) però no el de mare de Déu (Theotókos). Per a resoldre el conflicte, l’emperador Teodosi II va tancar el conflicte recolzant la qualitat de Theotókos de Maria (3). Des d’aleshores, la devoció a Maria ha abastat múltiples formes i advocacions, ja sigui sola o, generalment, acompanyada del seu fill Jesús.
La festa de la Sagrada Família
La celebració de la festa va ser iniciada als segles XVI i XVII però va rebre un gran impuls gràcies a la formació de l’Associació de la Sagrada Família, fundada el 1861. El folklorista Joan Amades exemplifica la Festa de la Sagrada Família, celebrada el primer diumenge després de l’epifania dient que es figurava la fugida a Egipte. Aquest fet que relaten els evangelis no hauria pogut passar, a l’imaginari popular, abans de la visita dels Reis Mags, el 6 de gener, doncs no haurien pogut adorar-lo si s’haguessin anat amb anterioritat. Per això la celebració es va posposar fins més tard, tot i tenint en compte que l’Església oriental creu que el naixement de Jesús va ser, precisament, el 6 de gener (4). Més endavant, però, va ser regulada litúrgicament i va ser col•locada el diumenge que s’ubica dins la vuitada de Nadal.
Joan Arimany i Juventeny
Notes:
1 Nou Testament: Lc, 2, 46 – 47
2 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, cop. 1998, p. 660.
3 Díez, Francisco. Hombres, ritos y Dioses: introducción a la historia. Madrid : Trotta, 1995, p. 431
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any. Barcelona: Salvat, 1984, v. 5, p. 443

dimarts, 13 de desembre del 2016

SANTA LLÚCIA DE SIURET


Santa Llúcia és la titular de l’església del veïnat de Ciuret, al municipi de Vidrà, on presideix l’altar major amb una talla moderna. Aquest temple va ser construït el 1754 i ampliat divuit anys després.



Talla moderna de Santa Llúcia.
Llúcia va ser una donzella cristiana filla única d’una noble i rica família cristiana de la ciutat de Siracusa a l’illa de Sicília. Orfe de pare quan era ben joveneta , va rebre la formació cristiana de la seva mare Eutiquia. Aquesta, procurant el millor futur per la seva filla, va buscar-li un bon marit que, dissortadament, era pagà. La bellesa de la noia era tant evident que el futur espòs no se la volia deixar escapar. Ai las! Llúcia, però, s’havia compromès dedicar la seva vida virginal a la fe a Jesucrist. La decisió de la filla la duia a llargues discussions amb la seva mare i l’escàpol continuat a l’assetjament del noi.

Nostre Senyor va escoltar les oracions que Llúcia li dirigia contínuament per tal que impedís el matrimoni. És així com Eutiquia va emmalaltir i amb gran necessitat de repòs, va desistir temporalment del seu intent de provocar el casori.

Durant quatre anys, la malaltia d’Eutiquia va ser la principal preocupació de mare i filla. La durada d’aquesta situació, però, va aconsellar-les cercar el benefici celestial i es van dirigir al sepulcre de santa Àgueda, situat a Catània, on succeïen miracles gràcies a la invocació de la màrtir. En arribar a la tomba, a punt de posar-se a resar, la fatiga va provocar un profund son a la noia. 
Situació de la imatge dins el temple.
 En somnis, se li va aparèixer la mateixa santa Àgueda que li va transmetre un sentit missatge: ella mateixa podia fer allò que li encomanava a la màrtir ja que, com havia viscut ella, feia camí de santedat. En despertar, les pròpies paraules que Llúcia va adreçar a la seva mare van ser suficients per curar-la i, aleshores, va escoltar el veritable desig de la seva filla d’encomanar-se a Jesús i que, retornades a Siracusa, havien de donar les seves riqueses als pobres.
Retornades a la seva ciutat, van vendre totes les seves possessions i van lliurar els beneficis als desvalguts. Aleshores, el que havia estat pretès com a futur marit de Llúcia va acusar-les, davant el prefecte de la ciutat, de se cristianes.
Llúcia fou cridada a declarar davant el prefecte. La confessió de la seva condició cristiana i la renúncia a venerar els déus pagans la va condemnar a presó. El poder de Jesucrist, però, va subjectar
la noia al lloc on es trobava que, per molts intents, no va moure’s ni un pam.
Estampa de Santa Llúcia
Tot ser envoltada d’una gran foguera, el seu cos va sortir indemne. El prefecte, en veure el prodigi, va encomanar el botxí a decapitar-la. La tradició ha fixat aquest fet el 13 de desembre de l’any 304 mentre era emperador Dioclecià.
La seva imatge, malgrat no sembli sorgir de la seva hagiografia, sempre va acompanyada d’un plat on reposen dos ulls. Josefina Roma, en descriure la vida de la santa, es pregunta: “D’on ve, doncs, la creença que li van arrencar els ulls, que fins i tot ha quedat fixada en la seva iconografia?”. La mateixa antropòloga ofereix algunes explicacions: “La més important és el seu nom, Lucia, Lucis Via, i la seva situació en el calendari, en un moment pròxim al solstici d’hivern. D’aquesta manera, els ulla en un plat seriem com armes parlants que simbolitzen la llum”. Igualment, Roma diu: “També s’explica per la llegenda que en el martiri li van arrencar els ulls, però que ella va seguir veient-hi amb uns altres ulls substituïts per Déu, o per una altra narració, segons la qual es va arrencar els ulls per decebre el pretendent acusador i complir la promesa a Crist”.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:

Croisset, Juan. Año cristiano. Barcelona: Libreria religiosa Imprenta de Pablo Riera, 1863, 215-220

Roma, Josefina. “Santa Llúcia”. Dins El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95  (edició coordinada per Roger Costa)

dijous, 8 de desembre del 2016

VERGE IMMACULADA DE VIDRÀ

Al Bisaura, trobem la imatge de la Mare de Déu o Verge Immaculada en tres temples parroquials.  A Sant Quirze es venera la imatge situada a la capella fonda, a l’esquerra mirant l’altar.La Verge resideix l’altar major de l’església de Santa Maria de Montesquiu i a ella, el municipi, li dedica la Festa Major. 

A l’església de Vidrà es troba just enfront a la porta d’accés de la nau, a la banda esquerra tot mirant l’altar.

 La Mare de Déu Immaculada o la Immaculada Concepció de la Mare de Déu és devoció ben arrelada al nostre país. La seva festa, el 8 de desembre és una data celebrada des de fa segles. Tot i que aquest dogma no va ser aprovat oficialment per l’Església catòlica el 1854, l’antiguitat de la devoció a aquesta figura mariana és constatable en moltes i diverses manifestacions populars festives i artístiques. La seva figura, representada per la Mare de Déu tota sola, en la imatge que s’anomenaria pròpiament una “Verge”, té uns atributs característics, Trepitja una serp, amb una poma a la boca, que simbolitza el pecat original.

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix la Immaculada Concepció com la “doctrina segons la qual, en virtut de la gràcia preventiva de Crist, fou preservada del pecat original des de l’instant que fou concebuda (1). És a dir, en paraules de Salvador Alsius, que “la Mare de Déu va ser concebuda excepcionalment sense el pecat original amb què neixen tots els humans, des d’Adam i Eva (2)” i que va ser el comès per aquests dos suposats pares de la humanitat, segons el mateix autor, “en menjar la fruita prohibida de l’arbre de la ciència del bé i del mal (3)”. O sigui, que pel destí que per desig diví li esperava a Maria, aquesta havia de ser forçosament lliure de pecat.


Tot i l’arrelada que estava la idea sobre la concepció de Maria, no va ser fins al 1854 que el papa Pius IX la va instituir i definir com a dogma de fe mitjançant la butlla ‘Ineffabilis Deus’. En aquest document es diu: “...declarem, pronunciem i definim que la doctrina que defensa que la Felicíssima Verge Maria en el primer instant de la seva concepció fou, per singular privilegi de Déu Omnipotent, en previsió dels mèrits de Crist Jesús, Salvador del gènere humà, preservada immune de tota taca de culpa original, ha sigut revelada per Déu i per tant ha d’ésser fermament i constantment creguda de tots els fidels (4)”.

Situació de la imatge dins el temple.
Segons Sebastià Janeras i Eulàlia Duran “a la corona catalano-aragonesa, aquesta creença fou defensada sempre oficialment pels reis” i indiquen que “el 1333 Alfons II fundà una confraria sota l’advocació d’aquest misteri”; més endavant, assenyalen que un decret reial de 1394 “establí la celebració solemne de la festa –ja tradicional en algunes poblacions- en tota la corona, i que prohibia la predicació contra el misteri, tot imposant la pena d’exili als contraventors (5)”.

L’antiga devoció per la Inmaculada Concepció és fàcilment verificable en la majoria de poblacions del nostre entorn. En diverses llindes de cases construïdes entre segles XVII i XIX es pot llegir, a manera de salutació, les paraules “Ave Maria Puríssima sens pecat concebuda” o una frase per l’estil, en català o castellà. D’aquestes paraules de, Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler que expliquen que “la devoció popular va convertir el dogma en fórmula habitual de salutació: “Ave Maria Puríssima” –reduït sovint a un “Ah, Maria!”-, al qual es responia amb un “sens pecat fou concebuda”, mostra de fins a quin puntera assumit per simple memorització un dogma difícil de comprendre (6)”.

Detall de la part inferior de la talla.
La seva figura, representada per la Mare de Déu tota sola, en la imatge que s’anomenaria pròpiament una “Verge”, té uns atributs característics, Trepitja una serp, amb una poma a la boca, que simbolitza el pecat original. 
 



Joan Arimany i Juventeny


Notes:
1 “Concepció, Immaculada”.Janeras, Sebastià; Duran, Eulàlia. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 47
2 “Immaculada Concepció”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 133
3 “Pecat original”. Dins: Alsius. Hem perdut…, [op. cit.], p. 210
4 Traducció apareguda a: “Fa més d’un segle”, Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, any XXIX, núm. 1436, 8 de desembre de 1956.
5 “Concepció, Immaculada”. Janeras, Sebastià; Duran, Eulàlia. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 48
6 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Hivern i Nadal Sant Nicolau.”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 127

VERGE IMMACULADA DE MONTESQUIU

Al Bisaura, trobem la imatge de la Mare de Déu o Verge Immaculada en tres temples parroquials. A l’església de Vidrà es troba just enfront a la porta d’accés de la nau, a la banda esquerra tot mirant l’altar. A Sant Quirze es venera la imatge situada a la capella fonda, a l’esquerra mirant l’altar.

La Verge resideix l’altar major de l’església de Santa Maria de Montesquiu i a ella, el municipi, li dedica la Festa Major. 
 La Mare de Déu Immaculada o la Immaculada Concepció de la Mare de Déu és devoció ben arrelada al nostre país. La seva festa, el 8 de desembre és una data celebrada des de fa segles. Tot i que aquest dogma no va ser aprovat oficialment per l’Església catòlica el 1854, l’antiguitat de la devoció a aquesta figura mariana és constatable en moltes i diverses manifestacions populars festives i artístiques. La seva figura, representada per la Mare de Déu tota sola, en la imatge que s’anomenaria pròpiament una “Verge”, té uns atributs característics, Trepitja una serp, amb una poma a la boca, que simbolitza el pecat original.

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix la Immaculada Concepció com la “doctrina segons la qual, en virtut de la gràcia preventiva de Crist, fou preservada del pecat original des de l’instant que fou concebuda (1). És a dir, en paraules de Salvador Alsius, que “la Mare de Déu va ser concebuda excepcionalment sense el pecat original amb què neixen tots els humans, des d’Adam i Eva (2)” i que va ser el comès per aquests dos suposats pares de la humanitat, segons el mateix autor, “en menjar la fruita prohibida de l’arbre de la ciència del bé i del mal (3)”. O sigui, que pel destí que per desig diví li esperava a Maria, aquesta havia de ser forçosament lliure de pecat.

Situació de la imatge dins el temple.
Tot i l’arrelada que estava la idea sobre la concepció de Maria, no va ser fins al 1854 que el papa Pius IX la va instituir i definir com a dogma de fe mitjançant la butlla ‘Ineffabilis Deus’. En aquest document es diu: “...declarem, pronunciem i definim que la doctrina que defensa que la Felicíssima Verge Maria en el primer instant de la seva concepció fou, per singular privilegi de Déu Omnipotent, en previsió dels mèrits de Crist Jesús, Salvador del gènere humà, preservada immune de tota taca de culpa original, ha sigut revelada per Déu i per tant ha d’ésser fermament i constantment creguda de tots els fidels (4)”.

Segons Sebastià Janeras i Eulàlia Duran “a la corona catalano-aragonesa, aquesta creença fou defensada sempre oficialment pels reis” i indiquen que “el 1333 Alfons II fundà una confraria sota l’advocació d’aquest misteri”; més endavant, assenyalen que un decret reial de 1394 “establí la celebració solemne de la festa –ja tradicional en algunes poblacions- en tota la corona, i que prohibia la predicació contra el misteri, tot imposant la pena d’exili als contraventors (5)”.

L’antiga devoció per la Inmaculada Concepció és fàcilment verificable en la majoria de poblacions del nostre entorn. En diverses llindes de cases construïdes entre segles XVII i XIX es pot llegir, a manera de salutació, les paraules “Ave Maria Puríssima sens pecat concebuda” o una frase per l’estil, en català o castellà. D’aquestes paraules de, Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler que expliquen que “la devoció popular va convertir el dogma en fórmula habitual de salutació: “Ave Maria Puríssima” –reduït sovint a un “Ah, Maria!”-, al qual es responia amb un “sens pecat fou concebuda”, mostra de fins a quin puntera assumit per simple memorització un dogma difícil de comprendre (6)”.



Joan Arimany i Juventeny


Notes:
1 “Concepció, Immaculada”.Janeras, Sebastià; Duran, Eulàlia. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 47
2 “Immaculada Concepció”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 133
3 “Pecat original”. Dins: Alsius. Hem perdut…, [op. cit.], p. 210
4 Traducció apareguda a: “Fa més d’un segle”, Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, any XXIX, núm. 1436, 8 de desembre de 1956.
5 “Concepció, Immaculada”. Janeras, Sebastià; Duran, Eulàlia. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 48
6 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Hivern i Nadal Sant Nicolau.”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 127

diumenge, 4 de desembre del 2016

SANTA BÀRBARA DE VIDRÀ



Santa Bàrbara de Vidrà

Capella de Santa Bàrbara.
A tocar del nucli urbà de Vidrà es troba una modesta església, de petites dimensions i d’una sola nau, construïda durant el segle XVIII. La llinda situada damunt la porta du gravada la data exacta però una erosió e la pedra, ens amaga la dècada: 17-6. És dedicada a santa Bàrbara.
Al seu interior, president l’altar i dins una petita fornícula, es troba la imatge de la santa, de reduïdes dimensions, amb la iconografia que li és pròpia, coronada i
Detall de la llinda de la porta.
vestida de donzella, amb un copó a la mà dreta i la palma martirial a l’esquerra. Al seu costat hi ha una torre que l’associa amb un dels seus patronatges més reconeguts: l’artilleria.
 La història de santa Bàrbara és un relat de parricidi sense apel·lació possible. El martiri de santa Bàrbara ens l’explica detingudament Joan Soler: “La seva conversió al cristianisme va irritar tant son pare que va haver d’amagar-se en una cova; un pastor la va descobrir i denunciar al pare, i en càstig va caure-li un llamp damunt seu i del ramat” i segueix dient que “el pare la va lliurar a l’emperador romà Marcià, el qual va torturar-la i la va arrossegar nua per una muntanya; finalment, el pare li va tallar el cap amb la seva espasa (1)”.
Manel Carrera o Joan Soler afirmen que “Nostre Senyor va voler premiar la seva fermesa en el martiri oferint-li el govern de les tempestes (2)” però Joan Amades ofereix una explicació, que avui consideraríem gens políticament correcta i carregada de misogínia, i que devia sentir en terres de ponent: “Expliquen a Lleida que Nostre Senyor volgué premiar les virtut de la santa i li va preguntar què preferia més, si el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense pensar-s’hi un moment, digué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que no s’atrevia a provar-ho amb les dones (3)”. Santa Bàrbara, a més, és patrona dels oficis relacionats amb la pólvora: la mineria i l’artilleria.
Vet aquí, per premi diví, com santa Bàrbara va esdevenir la protectora contra una de les forces més poderoses de la natura. Les tempestes, amb la tronades i els consegüents llamps, sempre han estat elements naturals que han pogut entorpir el bon desenvolupament de la vida humana. Així, diu Soler i Amigó que, a santa Bàrbara, per evitar les tronades, “se la invoca amb diferents ritus per conjurar-les o comunir-les abans no esclati. vogar fortament les campanes amb un toc especial, beneir el núvol amb les relíquies de la Santa o amb el seu estendard, o amb una relíquia de la Vera Creu (4)”.
Aleshores, quan hi ha tempesta, amb tronades i llamps, les invocacions verbals a santa Bàrbara són freqüents i variades. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que ‘invocar’ és “demanar a precs ajut, protecció, etc. (5)”; és a dir, davant allò que es considera perillós o desconegut sol·licitar auxili per tal de sortir indemnes o, almenys, poc afectats. Els pagesos la demanen dient: “Santa
Situació de la talla dins la capella.
Bàrbara bendita, mos guarde la collita! (6)”. També s’ associa la santa amb d’altres companys celestials: a Osona, davant un llampec i tot fent el senyal de la creu al pit, esmenten: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!”.
La diversitat de formes de conjurar remeis contra les tempestes, però, és més variat i recau en manifestacions populars que, moltes vegades, freguen la superstició, com ja ho és el simple fet d’invocar una Santa per desfer o apaivagar la força de la natura.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:
1 “Santa Bàrbara”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 702.
2 Carrera, Manel; Soler, Joan. “Santa Bàrbara”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 109
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 5, p. 844
4 “Tro”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia... [op. cit.], p. 770
5 “Invocar”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 13, p. 137.
6 Carrera, Manel; Soler, Joan. “Santa Bàrbara”. Dins: Tradicionari: El calendari... [op. cit.]