dijous, 29 de juny del 2017

SANT PERE DE SORA




Sant Pere a Sant Pere de Sora
La imatge de sant Pere presideix l’altar major de parroquial de Sora i és el sant titular de l’església. A la mà dreta porta un llibre, els Evangelis, i amb l’esquerra subjecta les claus que li són atribut propi que simbolitzen les “claus del cel”.
Sant Pere és conegut com el “príncep dels apòstols”. Amb el nom de Simó era pescador a Cafarnaüm on vivia amb la seva família. Exercia la professió al port de Llac de Tiberíades juntament amb el seu germà Andreu. Aquest darrer era deixeble de Joan el Baptista i va escoltar-li explicar que el veritable Messies era Jesús. Els dos germans van anar-lo a buscar i se’n van fer deixebles. Aleshores, Jesús els va dir que des d’aquell moment serien “pescadors d’homes”. A Simó, en particular, li va donar el nom de Pere perquè simbolitzaria la pedra sobre la qual aixecaria la seva Església.
Dubtós i esverat en ocasions, fins negar tres vegades la seva coneixença amb Jesús durant la nit de la Passió, Pere era pur de cor i el deixeble que més va estimar el seu Mestre. 

Talla de Sant Pere a l'Altar Major.
Després de la Crucifixió i, especialment de la Resurrecció de Crist, va liderar els grup dels apòstols que va rebre un fort impuls per la Pentecosta. L’any 44, amenaçat per Herodes Agripa, Pere es va dedicar a predicar per tot Judea i l’Àsia Menor. Fins arribar a Roma. Després de 3 o 4 anys a la capital imperial, va retornar a Jerusalem, l’any 49, per presidir el concili que va iniciar la separació del Cristianisme amb la religió jueva.
Retornat a Roma, és pres pels soldats de Neró que el fa crucificar. Per desig de Pere, segons ha arrelat la tradició, ho van fer cap per avall per no merèixer morir com Jesús.
És considerat el patró dels pescadors en general i, a casa nostra, dels pescadors de canya d’algunes poblacions a la ribera del riu Ter.



Joan Arimany Juventeny



Goigs que canten a Sant Pere les parròquies de les viles de Sant Pere de Torelló i Manlleu.
La mil·lenària parròquia de Sant Pere de Sora, amb tota seguretat, ha d'haver tingut uns goigs per cantar al seu patró dels quals no se'n té cap referència, malgrat les cerques fetes als principals arxius (Montserrat, Biblioteca i Arxiu Nacionals de Catalunya, Bisbat de Vic, principals associacions gogístiques del país, parròquies del Bisaura, Arxiu Gavin, col·leccionistes particulars, etc.) Només resta saber si algun arxiu a l'estranger o particular en pot haver salvat algun exemplar. El repte continua...


- Els Goigs d'Obaga -
goigs@rostoll.cat









divendres, 23 de juny del 2017

SAGRAT COR DE JESÚS DE BESORA



El Sagrat Cor de Jesús a Santa Maria de Besora
La imatge  del Sagrat Cor de Jesús de l’església de Santa Maria de Besora és a la primera capella que es troba a la dreta de l’entrada al temple. Té els braços oberts en senyal d’acolliment dels fidels i, al palmell de les mans mostra les llagues causades en clavar-lo a la Creu.

La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga, més dallò que podem suposar a primer a pensada. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75).
Margarite-Marie va ingressar de jove a l’Orde de la Visitació. Mentre residia al monestir de Paray-le-Monial, situat a la Borgonya francesa, va tenir un seguir de visions que li encomanaven la missió de difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús. La primera visió va tenir lloc el 27 de desembre de 1673 i, els dos anys següents, es van repetir el primer divendres de mes. La darrera de les visions, la més clara en la voluntat d’aquestes, va esdevenir dins l’octava de la festivitat de Corpus de l’any 1675.

A partir d’aquestes revelacions, Margarite-Marie va rebre dotze promeses que el Sagrat Cor li feia i, per extensió, adreçava a tots els devots:
1.- Els donaré totes les gràcies necessàries per al seu estat de vida.
2.- Establiré la pau en les seves famílies.
3.- Beneiré les cases on sigui exposada i honrada la imatge del meu Sagrat Cor.
4.- Jo els consolaré de totes les dificultats.
5.- Seré el seu refugi durant la vida i sobretot en la mort.
6.- Abocaré abundants benediccions sobre totes les seves empreses.
7.- Els pecadors trobaran al meu Sagrat Cor una font i l'oceà infinit de la misericòrdia.
8.- Les ànimes tèbies es tornaran fervoroses.
9.- Les ànimes fervoroses ascendiran ràpidament a un estat de gran perfecció.
10.- Donaré als sacerdots el poder de commoure els cors més endurits.
11.- Les persones que propaguin aquesta devoció tindran el seu nom escrit en el meu Cor Sagrat i Ell mai no els esborrarà.
12.- Jo et prometo, en l'excés de misericòrdia del meu Cor, que el meu amor totpoderós concedirà a tots aquells que combreguin els primers divendres de nou mesos seguits, la gràcia de la penitència final, no moriran en La Meva desgràcia ni sense la recepció dels Sagraments, El meu Diví Cor serà el teu refugi en aquest últim moment de la salvació
Les condicions per guanyat aquests favors són tres:
1.- Rebre la Sagrada Comunió durant nou primers divendres de mes de manera consecutiva i sense interrupció.
2.- Tenir la intenció d’honrar al Sagrat Cor de Jesús i d’arribar a la perseverança final.
3.- Oferir cada Sagrada Comunió com un actes d’expiació per les ofenses comeses contra el Santíssim Sagrament.
Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons Salvador Alsius, la representació de l’efígie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX. Al bisbat de Vic és indissociable d’aquesta devoció el nom del bisbes Josep Morgades i Gili (prelat de la diòcesi entre 1882 i 1899) que va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet, per primera vegada, vuit anys abans.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús, a més dels temples eclesiàstics, es va fer molt present fins i tot en les llars particulars, ja fos en forma de placa metàl·lica a la porta del domicili o de figura escultòrica, sovint asseguda en un tron presidint la sala principal.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 240
2 Udina, Josep Manuel; Galtés, Joan. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 193

 


SAGRAT COR DE JESÚS DE MONTESQUIU



El Sagrat Cor de Jesús a Santa Maria de Montesquiu

El temple parroquial de Santa Maria de Montesquiu té una imatge del Sagrat Cor de Jesús a la primera capella, a tocar l’altar major, del mur dret. Amb la mà dreta beneeix mentre que l’esquerra la dirigeix al pit; mostra les llagues dels claus al palmell i dors de les mans. Està situada sobre l’esfera del món envoltada de núvols.

La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga, més dallò que podem suposar a primer a pensada. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75).
Margarite-Marie va ingressar de jove a l’Orde de la Visitació. Mentre residia al monestir de Paray-le-Monial, situat a la Borgonya francesa, va tenir un seguir de visions que li encomanaven la missió de difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús. La primera visió va tenir lloc el 27 de desembre de 1673 i, els dos anys següents, es van repetir el primer divendres de mes. La darrera de les visions, la més clara en la voluntat d’aquestes, va esdevenir dins l’octava de la festivitat de Corpus de l’any 1675.





A partir d’aquestes revelacions, Margarite-Marie va rebre dotze promeses que el Sagrat Cor li feia i, per extensió, adreçava a tots els devots:

1.- Els donaré totes les gràcies necessàries per al seu estat de vida.
2.- Establiré la pau en les seves famílies.
3.- Beneiré les cases on sigui exposada i honrada la imatge del meu Sagrat Cor.
4.- Jo els consolaré de totes les dificultats.
5.- Seré el seu refugi durant la vida i sobretot en la mort.
6.- Abocaré abundants benediccions sobre totes les seves empreses.
7.- Els pecadors trobaran al meu Sagrat Cor una font i l'oceà infinit de la misericòrdia.
8.- Les ànimes tèbies es tornaran fervoroses.
9.- Les ànimes fervoroses ascendiran ràpidament a un estat de gran perfecció.
10.- Donaré als sacerdots el poder de commoure els cors més endurits.
11.- Les persones que propaguin aquesta devoció tindran el seu nom escrit en el meu Cor Sagrat i Ell mai no els esborrarà.
12.- Jo et prometo, en l'excés de misericòrdia del meu Cor, que el meu amor totpoderós concedirà a tots aquells que combreguin els primers divendres de nou mesos seguits, la gràcia de la penitència final, no moriran en La Meva desgràcia ni sense la recepció dels Sagraments, El meu Diví Cor serà el teu refugi en aquest últim moment de la salvació
Les condicions per guanyat aquests favors són tres:
1.- Rebre la Sagrada Comunió durant nou primers divendres de mes de manera consecutiva i sense interrupció.
2.- Tenir la intenció d’honrar al Sagrat Cor de Jesús i d’arribar a la perseverança final.
3.- Oferir cada Sagrada Comunió com un actes d’expiació per les ofenses comeses contra el Santíssim Sagrament.
 Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons Salvador Alsius, la representació de l’efígie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX. Al bisbat de Vic és indissociable d’aquesta devoció el nom del bisbes Josep Morgades i Gili (prelat de la diòcesi entre 1882 i 1899) que va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet, per primera vegada, vuit anys abans.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús, a més dels temples eclesiàstics, es va fer molt present fins i tot en les llars particulars, ja fos en forma de placa metàl·lica a la porta del domicili o de figura escultòrica, sovint asseguda en un tron presidint la sala principal.
Joan Arimany i Juventeny
Bibliografia:
1 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 240
2 Udina, Josep Manuel; Galtés, Joan. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 193