dijous, 24 de març del 2016

SANT CRIST


El crucifix o Santcrist

El crucifix o Santcrist no podia faltar a l’església parroquial de Sant Quirze de Besora, com de fet és present a tots els temples eclesiàstics i espais relacionats amb l’Església Catòlica. Es troba situat a l’esquerra, després de l’entrada principal.
La disposició, en un mateix emmarcament, amb la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, permet pensar que l’escena podria haver estat completada per la figura de l’apòstol sant Joan o, menys sovint, Maria Magdalena. En aquest cas, esdevindria una representació pròpia de la Passió amb els seus principals protagonistes segons els Evangeli i prendria el nom de crucifixió (1) o calvari (2)

La crucifixió era, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, una “forma d’aplicació de la pena capital en certs pobles de l’antiguitat”. 
Cobles a Crist crucificat que es cantaven el 1862 al mas
 La Coromina de Sant Quirze de Besora.
El gravat mostra la crucifixió amb la Verge Dolorosa i
l'apòstol  Sant Joan al peu de la creu.
La creu, segons la mateixa font, era un “instrument de suplici forat per un pal vertical (stipes) i un altre d’horitzontal (patibulum), on hom feia morir certs criminals lligats o clavats per les extremitats” (3). Els romans l’havien coneguda a l’Orient i “[...] l’adoptaren, des de les guerres púniques, per castigar els esclaus” (4). La condemna de Jesús, però, es debat entre les raons polítiques i les raons religioses (5).
La mort de Jesucrist en ser crucificat, la seva imatge i especialment la creu, van esdevenir el símbol cristià per excel·lència. Així, ho descriu Joan Soler: “La devoció cristiana a la Creu s’inicia
en el segle IV, en què passa de senyal d’ajusticiament i mort a símbol de vida i resurrecció: segons una llegenda, l’emperador Constantí, en la batalla de Pont Milvi, l’any 312, va veure una creu
resplendent al Cel mentre una veu li deia “in hoc signo vinces” (amb aquest senyal venceràs)”. I el mateix autor afirma: “[...] això va causar la seva conversió al cristianisme i la proclamació de l’Edicte de Milà, el 313, a partir del qual el cristianisme esdevenia religió de l’Imperi”(6).
Creu de Constantí erigida
prop del Santuari del 
Miracle de Riner

La mateixa mare de l’emperador Constantí, en un viatge a terres de Palestina, va descobrir la suposada veritable Creu, la Vera Creu, en la qual havia mort Jesús (7). D’aquesta, se’n van escampar per els principals temples eclesiàstics de la cristiandat i, en època barroca, fins a la més petita de les parròquies que la veneraven en les anomenades veracreus.



Joan Arimany i Juventeny

Notes:
1 ““Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 366
2 “Calvari” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, v. 6, p. 366
3 “Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana... [et. al.]
4 “Creu” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 321
5 “Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana... [et. al.]
6 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1988, p. 187-188
7 Croisset, Juan. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, casa editorial, 1886, v.4, p. 1020-1021

dissabte, 19 de març del 2016

SANT JOSEP

Sant Josep

El temple parroquial de Sant Quirze de Besora, com en la majoria d’edificis de la mateixa topologia, té un altar dedicat a sant Josep. Està situat a la seva capella, a la banda esquerra de l’altar major (mirant aquest). Aquest sant, ben popular, en els darrers segles, va tenir una tardana popularització.

El paper que els evangelis reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep; quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la seva biografia.


D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “El sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist, nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que “d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de Josep (3).




La devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418), quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que “Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i, singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.

La figura de sant Josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial durant el segle XIX i principi del XX. El 1870 Pius IX el va declarar ‘patró de l’Església Universal’ i Benet XV, el 1920, el va instituir, en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el relaxament moral i el comunisme; finalment, el 1989, Joan Pau II li va dedicar una exhortació apostòlica.


 
Goigs a Sant Josep.
Patronatges 


L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores, com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga, “aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.

Joseps, Joans i ases... i “Peps”
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”. Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més posats per a designar persones.
El fet que, en castellà, el nom de Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien ‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a escriure abreviadament només amb les inicials: “sant Josep P.P”. Quan es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep, pepe’. Aquest és el motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’ (13)”.


Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470

divendres, 18 de març del 2016

VERGE DOLOROSA

La Mare de Déu dels Dolors
Prop de l’entrada del temple parroquial, a mà esquerra, es pot veure una escena pròpia de la Passió de Crist formada per la Mare de Déu dels Dolors i la Crucifixió. El divendres abans de Rams, o sigui de la Setmana Santa, era conegut popularment –i encara així es recorda- com el Divendres dels Dolors.
En aquesta diada, en diu Joan Galtés (1): [...] Es recordava l’advocació mariana que commemora els sofriments de Maria”; i especifica que és coneguda com “la Dolorosa” i que se sol representar amb el cor traspassat per set espases. Aquesta representació gràfica simbolitza set moments en què la Mare de Déu va partir especialment. Joan Soler, per la seva banda, diu que la imatge que reconeixem “[...] prové de la figura de la Mare de Jesús dreta al peu de la creu, després amb el cadàver del Fill a la falda, participant íntimament en la passió (2)”.
Al Tradicionari, especifiquen que aquesta devoció va ser promoguda per l’orde dels servites o servents de Maria, creat per Filippo Benizi a Florència, entre els segles XIII i XIV i que aquests la van estendre arreu (3). La festa litúrgica però, segons l’esmentat Joan Galtés, fou instituïda al segle XV a Alemanya i Pius VII (1740 – 1823) la va estendre a tota l’Església catòlica. Pius X (1835 – 1914), però, la va traslladar al 15 de setembre (4).
La celebració del Divendres dels Dolors, però, és ben arrelada a moltes poblacions catalanes. Al Tradicionari també es recorda que “tot i que al llarg del segle XIX es van suprimir a Espanya molts ordes religiosos, entre els quals els servites, les congregacions dels Dolors van mantenir-ne el culte fins a l’actualitat (5)”. Les primeres provenen del segle XVII. La primera Congregació de Nostra Senyora dels Dolors del nostre país va ser la de Besalú, fundada el 1699.  


Creences del dia de la Mare de Déu dels Dolors
Hi ha una creença tradicional sobre aquest dia. Joan Amades apuntava que “[...] les dones que estan gràvides dediquen unes oracions especials a la Mare de Déu dels Dolors durant set divendres seguits per tal que els doni un part ben feliç i una hora ben petita” i afegeix que “s’hi encomanen amb preferència les embarassades que estan avançades (6)”.

Joan Arimany i Juventeny


Bibliografia:
1 Galtés, Joan. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, v. 9, p. 233
2 “Mare de Déu. Mare de Déu dels Dolors””. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 423
3 Bertran, Jordi [et. al.]. “De Quaresma a Pasqua”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
4 Galtés, Joan. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, v. 9, p. 233
5 Bertran, Jordi [et. al.].. “De Quaresma a Pasqua”. Dins Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 2, p. 681