dijous, 20 de juliol del 2017

SANTA MARGARIDA A SANTA LLÚCIA DE SIURET



Santa Margarida de Siuret

La capella lateral de l’església de Santa Llúcia de Siuret és presidida per una imatge de santa Margarida. Se la presenta vestida de donzella romana, amb túnica i mantell. Amb la mà dreta subjecta la palma martirial i amb els peus trepitja un drac amb la boca oberta.
Situació de la talla dins el temple.
La seva biografia, llegendària, la fa filla d’Antioquia de Pisídia, a l’actual Turquia. La seva família no era cristiana, al contrari; el seu pare era un sacerdot pagà dels més reconeguts. Després de morir la seva mare, quan Margarida era molt petita, el pare la va dur a una dida. Aquesta, en el silenci, havia abraçat la fe cristiana i va transmetre-la a la nena que cuidava.
Passats un anys, quan ja era una noia, Margarida va confessar al seu pare que era cristiana. Aquest, rabiós, la va expulsar de casa seva i la va enviar a guardar ramats.
Ol·lari, prefecte romà, la va veure pasturant i, per la bellesa de Margarida, es va enamorar. Aquesta, com que havia promès mantenir-se verge tota la vida, el va rebutjar. Llavors, el prefecte, vençut per la humiliació, va denunciar-la i la va fer detenir. A la presó, es va mantenir fidel a la seva fe cristiana tot i els martiris als quals va ser sotmesa. Fins i tot, el diable se li va aparèixer transformat en drac i se la volia menjar. Margarida, amb serenitat, el senyal de la creu i unes gotes d’aigua beneïda, va vèncer la temptació del diable en forma de drac i li va posar el peu al coll per fer-lo fugir.
El prefecte, en veure que no havien resultat les seves estratègies, va ordenar aplicar nous martiris al cos de la jove. Finalment, la va fer decapitar. Unes fonts diuen que aquest fet va passar el 20 de juliol de l’any 175 i altres fonts que era la mateixa data de l’any 290, quan Margarida tenia 15 anys.

Joan Arimany i Juventeny 

Goigs a Santa Margarida de Navès (el Solsonès)
 

diumenge, 16 de juliol del 2017

MARE DE DÉU DEL CARME DE LA FARGA BEBIÉ

 Nostra Senyora del Carme de la Farga de Bebié 


La imatge  de la Mare de Déu del Carme presideix l’església de l’antiga colònia industrial de la Farga de Bebié de la qual és titular. Es tracta d’una escultura mariana moderna de colorit vestuari que té el Nen Jesús a la falda que fa senyal de beneir. Amb les dues mans, la Verge subjecta un escapulari. El primer oratori fou inaugurat i beneit el cap de setmana
Situació de la imatge dins el temple
del 5 i 6 de febrer de 1927, amb actes religiosos i ballada de sardanes. La primera pedra de l’actual temple va ser col·locada i beneïda pel bisbe auxiliar de Vic Ramon Masnou, el 6 de març de 1955; el mateix prelat el va inaugurar el 16 de juliol de 1958.

La devoció a la Mare de Déu del Carme va tenir l’origen en el grup d’ermitans que vivien retirats a la falda del Mont Carmel a Israel. D’allà en va sorgir l’Ordre religiós del Mont Carmel per l’Europa medieval.
L’advocació mariana, segons la tradició, va sorgir de l’aparició de la Mare de Déu al carmelita Simon Stock el 16 de juliol de 1251. Li va lliurar l’escapulari que, des d’aleshores es va lligar a la devoció.
La Mare de Déu del Carme és considerada la patrona de la gent que viu dels fruits de la mar i, per extensió, de moltes poblacions costaneres. Aquesta funció va representar l’abandonament d’anteriors patronatges com santa Madrona, a Barcelona, o sant Elm. Per altra banda, és protectora de les ànimes del purgatori.


Joan Arimany i Juventeny



ESCOLTEU LA MÚSICA CLICANT AQUÍ 
(Gentilesa d' Els Goigs d'Obaga)

MARE DE DÉU DEL CARME DE VIDRÀ



Sant Hilari de Vidrà

Una imatge petita i antiga, situada al lateral de l’altar de sant Josep és present a l’església de Sant Hilari de Vidrà. Tant la Mare de Déu com el Nen, que està als seus braços porten vestits de roba de fins brodats amb el color propi de l’orde carmelita. De la seva cintura en penja un petit escapulari.
Situació de la talla dins del temple
La devoció a la Mare de Déu del Carme va tenir l’origen en el grup d’ermitans que vivien retirats a la falda del Mont Carmel a Israel. D’allà en va sorgir l’Ordre religiós del Mont Carmel per l’Europa medieval.
L’advocació mariana, segons la tradició, va sorgir de l’aparició de la Mare de Déu al carmelita Simon Stock el 16 de juliol de 1251. Li va lliurar l’escapulari que, des d’aleshores es va lligar a la devoció.
La Mare de Déu del Carme és considerada la patrona de la gent que viu dels fruits de la mar i, per extensió, de moltes poblacions costaneres. Aquesta funció va representar l’abandonament d’anteriors patronatges com santa Madrona, a Barcelona, o sant Elm. Per altra banda, és protectora de les ànimes del purgatori. 

Joan Arimany i Juventeny

MARE DE DÉU DEL CARME DE MONTESQUIU



Església de

Santa Maria de Montesquiu


A la capella central del mur dret, tot mirant l’altar major de l’església de Santa Maria de Montesquiu es troba la imatge de la Mare de Déu del Carme. Tant la Mare de Déu com el Nen Jesús, situat sobre el braç esquerre, subjecten un escapulari. Els colors dels vestits recorden l’hàbit de l’orde carmelita.


Situació de la talla dins el temple.
La devoció a la Mare de Déu del Carme va tenir l’origen en el grup d’ermitans que vivien retirats a la falda del Mont Carmel a Israel. D’allà en va sorgir l’Ordre religiós del Mont Carmel per l’Europa medieval. 

L’advocació mariana, segons la tradició, va sorgir de l’aparició de la Mare de Déu al carmelita Simon Stock el 16 de juliol de 1251. Li va lliurar l’escapulari que, des d’aleshores es va lligar a la devoció.

La Mare de Déu del Carme és considerada la patrona de la gent que viu dels fruits de la mar i, per extensió, de moltes poblacions costaneres. Aquesta funció va representar l’abandonament d’anteriors patronatges com santa Madrona, a Barcelona, o sant Elm. Per altra banda, és protectora de les ànimes del purgatori. 

Joan Arimany i Juventeny


Uns goigs a la Verge del Carme


dilluns, 10 de juliol del 2017

SANT CRISTÒFOL DE SANTA MARIA DE BESORA



Sant Cristòfor o Cristòfol
 A la capella de la Mare de Déu del Roser, al mur de mà dreta tot mirant l’altar major de l’església de Santa Maria de Besora, es troba una imatge de sant Cristòfol. Aquesta obeeix a la forma típica d’aquest sant que porta a Jesús infant sobre l’espatlla dreta i es recolza en un tronc de palmera a la banda esquerra. La imatge, precisament, està relacionada amb el seu nom com a “portador de Crist”.


Era invocat pels viatgers i pelegrins que recordaven el paper del sant quan facilitava als caminants travessar un riu. D’aquesta propietat tradicional, des de l’any 1907, és considerat patró dels automobilistes. És propi de la seva festa, en moltes parròquies, beneir els cotxes i altres ginys de transport mecànic.





Iacopo da Varazze va popularitzar, en plena edat mitjana, la vida del sant el qual es deia Reprobus. L’autor de la Llegenda àuria va atribuir la pàtria cananea a home d’estatura gegantina que volia posar-se a les ordres del senyor més poderós de la Terra.

Primer es va posar al servei d’un rei del qual s’afirmava que era el més gran. Davant del nom del diable, però, el rei s’atemoria. És així com Reprobus va creure que el diable era més poderós que el monarca i va decidir cercar-lo.

Quan passava per un desert es va creuar amb el mateix diable i va decidir seguir-lo. El diable, però, mostrava témer el senyal de la creu que li recordava Jesucrist. Per aquesta raó, el cananeu va considerar que Jesús era superior al diable.

Reprobus va reprendre camí per trobar Jesucrist. Quan passava prop d’un riu va trobar un anacoreta. Aquest va donar-li la raó: Jesús era el més gran. L’eremita, a més, va indicar que si volia conèixer Jesucrist, la millor manera era servint als altres. Una bona forma seria que, mercès a la seva gran estatura, Reprobus ajudés a creuar el riu als pobres viatgers que desitjaven passar d’una banda a l’altra. I a tocar d’aquell riu hi havia una cabanya que esdevindria la seva llar.

Situació de la talla dins el temple.
Temps després, quan ja havia servit a molts caminants, va ser reclamat per una veu d’infant. Aquest, un nen de poca edat, li va expressar el seu desig de travessar el curs d’aigua. Reprobus se’l va carregar a l’espatlla i, ajudat per un llarg bastó, va iniciar el trajecte. Quan estava al mig de les dues lleres, el cabal de l’aigua va començar a augmentar i també el pes de l’infant. La travessa va exigir la màxima força del gegant.

Arribats a l’altre marge, Reprobus va manifestar la seva sorpresa pel desmesurat pes d’un nen. Aquest li va afirmar que sobre la seva espatlla havia dut al creador del món i sobre en el qual es concentra tot el pes dels pecats de la humanitat. És a dir, va confirmar-li que havia trobat Jesucrist.

Per aquesta raó, Reprobus va canviar de nom i va passar a anomenar-se Cristòfor que significa “aquell que porta Crist”. A partir d’aleshores es va dedicar a la predicació. Amb aquesta finalitat es va dirigir a Samos, ciutat de Lícia , on els cristians eren perseguits pels soldats del rei; amb la seva fortalesa física va defensar-los i amb la seva fortalesa d’esperit va convertir molts pagans.

El rei de la regió, coneixedor de les accions de Cristòfor, va manar el seu empresonament i el va exigir que abjurés de la fe de Crist. Fins i tot, li va enviar dues donzelles Aquilina i Nicea que amb els seus encants van procurar temptar-lo però sense aconseguir-ho; és més, també les va convertir.

Les penúries i els martiris físics no van fer defallir Cristòfor sinó que, cada vegada, estava més convençut de la seva fe. Finalment, el rei pagà va condemnar Cristòfor a morir decapitat. El martiri se situa en època de l’emperador Deci, al voltant de l’any 250. Segons el Martirologi romà, la seva festa s’escau el 25 de juliol. La coincidència d’aquesta data amb la dedicada a sant Jaume, va aconsellar traslladar-la al dia 10.

 Una altra intercessió pròpia de sant Cristòfor és la seva invocació contra la pesta. Segons Joan Amades, l’any 1592,el Consell de Barcelona va confiar en la seva participació per salvar la ciutat d’una epidèmia.
Joan Arimany i Juventeny

Fonts:

Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 4, p. 474-498

Croisset, Jean. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, 1886, v. 4, , p. 215-217

Ferrando, Juan. Iconografia de los Santos. Barcelona: Ediciones Omega, 1950, p. 81-82

Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2002, t. 2, v. 3, p. 354-364

Sendín, José. Santos de leyenda: leyendas de santos. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 2000, p. 162-168

Vorágine, Santiago [Varazze, Iacopo da]. La leyenda dorada. Madrid: Alianza, 2006, v. 1, 405-409