diumenge, 13 de desembre del 2015

SANTA LLÚCIA


Talla que es pot contemplar a la capella fonda.
Una talla de Santa Llúcia es pot contemplar i venerar a la capella fonda del temple, just a l'altra banda de la Verge Immaculada, a la dreta mirant l'altar.
Llúcia va ser una donzella cristiana filla única d’una noble i rica família cristiana de la ciutat de Siracusa a l’illa de Sicília. Orfe de pare quan era ben joveneta , va rebre la formació cristiana de la seva mare Eutiquia. Aquesta, procurant el millor futur per la seva filla, va buscar-li un bon marit que, dissortadament, era pagà. La bellesa de la noia era tant evident que el futur espòs no se la volia deixar escapar. Ai las! Llúcia, però, s’havia compromès dedicar la seva vida virginal a la fe a Jesucrist. La decisió de la filla la duia a llargues discussions amb la seva mare i l’escàpol continuat a l’assetjament del noi.

Nostre Senyor va escoltar les oracions que Llúcia li dirigia contínuament per tal que impedís el matrimoni. És així com Eutiquia va emmalaltir i amb gran necessitat de repòs, va desistir temporalment del seu intent de provocar el casori.

Durant quatre anys, la malaltia d’Eutiquia va ser la principal preocupació de mare i filla. La durada d’aquesta situació, però, va aconsellar-les cercar el benefici celestial i es van dirigir al sepulcre de santa Àgueda, situat a Catània, on succeïen miracles gràcies a la invocació de la màrtir. En arribar a la tomba, a punt de posar-se a resar, la fatiga va provocar un profund son a la noia. 

Goigs de Santa Llúcia de Sobremunt
En somnis,se li va aparèixer la mateixa santa Àgueda que li va transmetre un sentit missatge: ella mateixa podia fer allò que li encomanava a la màrtir ja que, com havia viscut ella, feia camí de santedat. En despertar, les pròpies paraules que Llúcia va adreçar a la seva mare van ser suficients per curar-la i, aleshores, va escoltar el veritable desig de la seva filla d’encomanar-se a Jesús i que, retornades a Siracusa, havien de donar les seves riqueses als pobres.
Retornades a la seva ciutat, van vendre totes les seves possessions i van lliurar els beneficis als desvalguts. Aleshores, el que havia estat pretès com a futur marit de Llúcia va acusar-les, davant el prefecte de la ciutat, de se cristianes.
Llúcia fou cridada a declarar davant el prefecte. La confessió de la seva condició cristiana i la renúncia a venerar els déus pagans la va condemnar a presó. El poder de Jesucrist, però, va subjectar
Estampa de Santa Llúcia
la noia al lloc on es trobava que, per molts intents, no va moure’s ni un pam. Tot ser envoltada d’una gran foguera, el seu cos va sortir indemne. El prefecte, en veure el prodigi, va encomanar el botxí a decapitar-la. La tradició ha fixat aquest fet el 13 de desembre de l’any 304 mentre era emperador Dioclecià.
La seva imatge, malgrat no sembli sorgir de la seva hagiografia, sempre va acompanyada d’un plat on reposen dos ulls. Josefina Roma, en descriure la vida de la santa, es pregunta: “D’on ve, doncs, la creença que li van arrencar els ulls, que fins i tot ha quedat fixada en la seva iconografia?”. La mateixa antropòloga ofereix algunes explicacions: “La més important és el seu nom, Lucia, Lucis Via, i la seva situació en el calendari, en un moment pròxim al solstici d’hivern. D’aquesta manera, els ulla en un plat seriem com armes parlants que simbolitzen la llum”. Igualment, Roma diu: “També s’explica per la llegenda que en el martiri li van arrencar els ulls, però que ella va seguir veient-hi amb uns altres ulls substituïts per Déu, o per una altra narració, segons la qual es va arrencar els ulls per decebre el pretendent acusador i complir la promesa a Crist”.


Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:

Croisset, Juan. Año cristiano. Barcelona: Libreria religiosa Imprenta de Pablo Riera, 1863, 215-220

Roma, Josefina. “Santa Llúcia”. Dins El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95  (edició coordinada per Roger Costa)

dimarts, 8 de desembre del 2015

VERGE IMMACULADA DE SANT QUIRZE

Talla de la Verge Immaculada a l'església de Sant Quirze

Al Bisaura, trobem la imatge de la Mare de Déu o Verge Immaculada en tres temples parroquials. La Verge resideix l’altar major de l’església de Santa Maria de Montesquiu i a ella, el municipi, li dedica la Festa Major.  I a l’església de Vidrà es troba just enfront a la porta d’accés de la nau, a la banda esquerra tot mirant l’altar.

A Sant Quirze es venera la imatge situada a la capella fonda, a l’esquerra mirant l’altar.
La Mare de Déu Immaculada o la Immaculada Concepció de la Mare de Déu és devoció ben arrelada al nostre país. La seva festa, el 8 de desembre és una data celebrada des de fa segles. Tot i que aquest dogma no va ser aprovat oficialment per l’Església catòlica el 1854, l’antiguitat de la devoció a aquesta figura mariana és constatable en moltes i diverses manifestacions populars festives i artístiques. La seva figura, representada per la Mare de Déu tota sola, en la imatge que s’anomenaria pròpiament una “Verge”, té uns atributs característics, Trepitja una serp, amb una poma a la boca, que simbolitza el pecat original.

A Sant Quirze es venera la imatge situada a la capella fonda, a l’esquerra mirant l’altar.

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix la Immaculada Concepció com la “doctrina segons la qual, en virtut de la gràcia preventiva de Crist, fou preservada del pecat original des de l’instant que fou concebuda (1). És a dir, en paraules de Salvador Alsius, que “la Mare de Déu va ser concebuda excepcionalment sense el pecat original amb què neixen tots els humans, des d’Adam i Eva (2)” i que va ser el comès per aquests dos suposats pares de la humanitat, segons el mateix autor, “en menjar la fruita prohibida de l’arbre de la ciència del bé i del mal (3)”. O sigui, que pel destí que per desig diví li esperava a Maria, aquesta havia de ser forçosament lliure de pecat.

Situació dins el temple de la imatge.
Tot i l’arrelada que estava la idea sobre la concepció de Maria, no va ser fins al 1854 que el papa Pius IX la va instituir i definir com a dogma de fe mitjançant la butlla ‘Ineffabilis Deus’. En aquest document es diu: “...declarem, pronunciem i definim que la doctrina que defensa que la Felicíssima Verge Maria en el primer instant de la seva concepció fou, per singular privilegi de Déu Omnipotent, en previsió dels mèrits de Crist Jesús, Salvador del gènere humà, preservada immune de tota taca de culpa original, ha sigut revelada per Déu i per tant ha d’ésser fermament i constantment creguda de tots els fidels (4)”.

Segons Sebastià Janeras i Eulàlia Duran “a la corona catalano-aragonesa, aquesta creença fou defensada sempre oficialment pels reis” i indiquen que “el 1333 Alfons II fundà una confraria sota l’advocació d’aquest misteri”; més endavant, assenyalen que un decret reial de 1394 “establí la celebració solemne de la festa –ja tradicional en algunes poblacions- en tota la corona, i que prohibia la predicació contra el misteri, tot imposant la pena d’exili als contraventors (5)”.

L’antiga devoció per la Inmaculada Concepció és fàcilment verificable en la majoria de poblacions del nostre entorn. En diverses llindes de cases construïdes entre segles XVII i XIX es pot llegir, a manera de salutació, les paraules “Ave Maria Puríssima sens pecat concebuda” o una frase per l’estil, en català o castellà. D’aquestes paraules de, Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler que expliquen que “la devoció popular va convertir el dogma en fórmula habitual de salutació: “Ave Maria Puríssima” –reduït sovint a un “Ah, Maria!”-, al qual es responia amb un “sens pecat fou concebuda”, mostra de fins a quin puntera assumit per simple memorització un dogma difícil de comprendre (6)”.



Joan Arimany i Juventeny


Notes:
1 “Concepció, Immaculada”.Janeras, Sebastià; Duran, Eulàlia. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 47
2 “Immaculada Concepció”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 133
3 “Pecat original”. Dins: Alsius. Hem perdut…, [op. cit.], p. 210
4 Traducció apareguda a: “Fa més d’un segle”, Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, any XXIX, núm. 1436, 8 de desembre de 1956.
5 “Concepció, Immaculada”. Janeras, Sebastià; Duran, Eulàlia. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 48
6 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Hivern i Nadal Sant Nicolau.”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 127

dissabte, 24 d’octubre del 2015

SANT ANTONI MARIA CLARET

Sant Antoni Maria Claret
Altar de Sant Josep
A l’altar de Sant Josep de l’església parroquial de Sant Quirze de Besora hi ha situada una petita imatge de sant Antoni Maria Claret.
Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.
L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.
Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.
Detall de la talla del sant
El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.
Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.
Claret va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, ostentava el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I celebrat a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.




Sepulcre del Pare Claret
A la mort del fundador, la comunitat claretiana estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles, a Prada de Conflent, i tenia presència a Argel i a Santiago de Xile.
Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Camí dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L’Egoisme vençut, a la de 1860.
Temple sepulcral de Sant Antoni Maria Claret
a Vic
La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; també ho és dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.
Antoni Maria Claret va néixer a Sallent, on es pot veure un conjunt arquitectònic que inclou la seva casa natalícia, l’església i un espai museogràfic adequat com equipament socioeducatiu. Però la ciutat que manté més viva la presència del sant és Vic. L’antic convent de l’orde mercedari, abandonat des de la desamortització de 1835 va ser cedit pel bisbe de Vic a Claret per convertir-lo en el nucli de la congregació. El conjunt conté diferents edificis: la Casa mare claretiana, d’estil noucentista i construïda el 1930 a partir dels plànols de l’arquitecte Josep M. Pericas, on es troba el museu d’objectes del fundador i una reproducció de les cel·les on vivia i on va crear la congregació; l’església de Sant Antoni Maria Claret, projectada per l’arquitecte Josep M. Ribes i aixecada entre 1957 i 1970, amb una cripta que allotja  el sepulcre, obra recent de Domènec Fita i una Casa d’Exercicis, edificada entre 1948 i 1954.

Font: Arimany, Joan
Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 13-15


Font: http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2013/10/goigs-sant-antoni-m-claret-la-seva_24.html 




dimecres, 7 d’octubre del 2015

MARE DE DÉU DEL ROSER

La Mare de Déu del Roser

Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

Talla de la Mare de Déu del Roser que es pot contemplar 
a l'església parroquial, a la dreta, just abans de la capella fonda.
A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.




Goigs de la Mare de Déu del Roser venerada a
Sant Miquel d'Olot


"Vostres goigs amb gran plaer
cantarem Verge Maria.
Puix la vostra Senyoria
és la Verge del Roser."


Melodia popular dels goigs del Roser








Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515
Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647

dijous, 1 d’octubre del 2015

SANTA TERESA DEL NEN JESÚS

Santa Teresa del Nen Jesús o de Lisieux

Foto: Joan Arimany
L’església parroquial de Sant Quirze, i Santa Julita, de Besora, exposa, a la dreta just després del baptisteri, una imatge de santa Teresa del Nen Jesús (1873 – 1897), coneguda com a santa Teresa de Lisieux o, popularment,  santa Teresina. Amb aquests noms, se la diferencia de santa Teresa de Jesús o d’Àvila.

De nom secular Thérèse Martin va ingressar a l’orde de les carmelites descalces a l’edat de 15 anys. Va fer professió solemne el 8 de setembre del 1890. 
A causa de la tuberculosi va morir a l’edat de 24 anys, el 30 de setembre de 1897, després d’una llarga agonia. 

Aquesta curta vida no va impedir que, ràpidament, esdevingués una de les religioses –futures santes- més invocades. Aquesta gran popularitat va fer que, contràriament al que solia ser habitual fins aleshores, fos beatificada només un quart de segle després de la seva mort, el 1923, i, encara més
sorprenent, canonitzada només dos anys després, el 1925. La gran quantitat de relíquies seves escampades per les terres catòliques són un testimoni d'aquesta gran devoció.


Santa Teresina va escriure la seva pròpia biografia on va fer la promesa que “després de la meva mort faré ploure roses”. 
Aquesta frase va fer fortuna i se la sol presentar, iconogràficament, vestida de carmelita, amb un crucifix i un ram de roses als braços. Les roses, o més aviat els seus pètals, són ben presents, també, en els actes de veneració que se li adrecen.
Joan Arimany i Juventeny


Imatge real de la Santa
Estampa de Santa Teresina
Reliquiari de Santa Teresina que va ser a Vic el 5 d'abril de 2016

dimarts, 8 de setembre del 2015

MARE DE DÉU DE LA GLEVA



Quadre exposat just entrant a la dreta.
La Mare de Déu de la Gleva

Al mur dret (entrant i mirant a l’altar major) subjecta un gran i antic quadre a mena d’exvot. Un ric marc daurat envolta una fotografia en blanc i negre de la Mare de Déu de la Gleva.

A la part superior del marc s’hi veu un medalló esmaltat amb una imatge mariana i l’escut de la ciutat als seus peus i el record de l’Assemblea de les Congregacions Marianes celebrada a Vic el 1921; a un costat es pot veure l’escut del papa Pius XI (1922-1939) i de l’altra, l’emblema del bisbe de Vic Francesc Muñoz i Izquierdo (1916-1927). 


A la part inferior es pot llegir la llegenda “Coronació canònica de la Sagrada Imatge de la Mare de Déu de la Gleva 8 de setembre de 1923. Aquests diferents elements ens situen perfectament en moment i motiu de la creació del quadre.

  Situar damunt d’un mapa el santuari de la Gleva és d’allò més senzill: només cal cercar el punt on el riu Ter, amb un pronunciat meandre, abandona la direcció nord-sud i emprèn camí a l’est, cap a la costa Brava. Molt a prop del que seria l’angle de 90 graus es troba el temple religiós que conté la imatge mariana que va ser batejada com a patrona de la Plana de Vic, la Mare de Déu de la Gleva.
Aquest pot semblar un santuari singular per la seva situació, al bell mig de la plana i en un punt baix d’altitud, però es troba fregant a una de les vies històriques més importants de la Catalunya Vella: aquella que sortint de Puigcerdà passava pel seu bressol, Ripoll, al seu Cap i Casal, Barcelona. Certament, el camí ral de Barcelona a Ripoll tenia el seu punt mig a uns centenars de metres de la Gleva, on encara hi ha la base de l’anomenada ‘Creu de mitjavia’, en terme de Gurb. Arran de la Gleva, també hi passava el camí més recte que unia el Collsacabra i el Lluçanès nord. Així és com es tracta d’un creuament de camins de gran importància segles enrere.


La Mare de Déu de la Gleva és de les diverses “marededéu trobades” de Catalunya. La seva llegenda, forjada per la imaginació i devoció popular, ja era ben definida quan el frare dominicà gironí Narcís Camós la va escoltar a mitjan segle XVII; aquest incansable viatger es va dedicar a visitar els diferents santuaris catalans, en plena Guerra dels Segadors i epidèmia de pesta, recollint i traspassant tot allò que en feia referència en un interessantíssim volum titulat El Jardín de Maria
De la imatge de la Gleva explica com una pastoreta d’una masia propera al lloc on ara hi ha el santuari, va veure, repetidament, com un bou del ramat furgava la terra en un lloc precís. Després de contemplar el fet diverses vegades, es va apropar a aquell punt i fent un forat a terra va descobrir una imatge de la Mare de Déu sota d’un terròs, una ‘gleva’, de terra sostinguda per unes columnes. Poc després, el pare de la pastoreta es va adonar de la insistència del bou el qual el va dur, de nou, al lloc de la imatge on ja la venerava la seva filla. El pare, que la llegenda fins i tot en diu que es deia Pujol, va intentar dur la marededéu a l’església parroquial de Sant Hipòlit; aquesta, però, va retornar a lloc on havia estat amagada com a senyal que hi volia un santuari propi.


Aquesta llegenda, que presenta protagonistes i situacions molt semblants a relats relacionats amb d’altres imatges marianes, planteja un origen miraculós del santuari que alguns autors han situat en èpoques molt reculades. Els documents, però, indiquen que la tradició arrenca al voltant del segle XIII. Antoni Pladevall així ho indica quan afirma que “tot porta a creure que l’inici de la devoció a la Mare de Déu de la Gleva va tenir lloc entorn l’any 1280 (3)”. A partir d’aquest data apareixen les deixes a la capella, en la qual es venera la marededéu que va conservar-se fins la Guerra Civil espanyola, el 1936, i que es va substituir per una reproducció; curiosament, la imatge actual conserva, com a verdaderes relíquies, unes petites peces de fusta de l’original darrere el tron.

La fotografia presenta, però, la imatge vestida com solia fer-se el temps passats i amb uns elements postissos que li allargaven les cames. L’acte de coronació canònica es va fer, com indica la data del marc del quadre, el 8 de setembre de 1923 i va esdevenir un fet de gran ressò i prestigi  arran del privilegi pontifici presidit pel bisbe de Vic, Francesc Muñoz i Izquierdo (1916-1927), acompanyat d’altres prelats de diòcesis catalanes i d’una notable representació militar.
El petit edifici que devia ser l’edifici original va ser successivament ampliat fins esdevenir el gran santuari d’avui dia i que respon a la reforma de Josep i Carles Morató realitzada el tercer quart del segle XVIII. I no es pot fer un resum dels fets més destacats del santuari de la Gleva i la imatge venerada sense esmentar l’estada que hi va fer el poeta mossèn Cinto Verdaguer durant prop de dos anys, entre 1893 i 1895.

Joan Arimany i Juventeny  


Font: Els Goigs d'Obaga