SANTA MARIA DE BELLMUNT A VIDRÀ

Imatge a l'església de Vidrà.

La Mare de Déu de Bellmunt a Vidrà

A la capella lateral més propera a l’altar del mur de l’esquerre del temple parroquial de Sant Hilari de Vidrà, sota mateix de del Sagrat Cor de Jesús, es troba una petita imatge de la Mare de Déu de Bellmunt. Es tracta d’una reproducció fidel de l’escultura mariana venerada al santuari situat al capdamunt de la serralada del mateix nom, dins del terme de Sant Pere de Torelló.

La primera dada històrica del santuari de Bellmunt, segons Antoni Pladevall, es refereix a una deixa econòmica feta per Pere de Serra que, a més de cessions a d’altres llocs, donava dotze diners a Sancte Marie de Bello Monte (1). A aquesta referència la seguirien d’altres en els anys següents. Una i altres deixarien constància de l’edifici, dedicat a Santa Maria, que esdevenia la continuació de la capella del castell de Sa Reganyada que havia estat situat, a l’alta edat

Talla original del Santuari de Sant Pere de Torelló

mitjana, al cim que s’alça davant mateix de l’actual santuari; es tracta, per tant, d’un santuari dels més antics, del tipus nascut prop d’un castell feudal. Així, diu Pladevall, el nom de Bellmunt “es devia donar la gent del lloc al santuari o capella de la Mare de Déu, mentre que restaria el de Sa Reganyada per a la muntanya i la fortalesa (2)”. Joan Amades (3) feia referència a la tradició que atribuïa una gran antiguitat a la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt: [...] fou esculpida per sant Marc i sant Mateu (...) un navegant la portava d’Alexandria quan, pel camí, es desencadenà un temporal imponent”. Després de fer parada a Malta, el viatger va emprendre la navegació fins a la costa catalana. Des d’allà, segons Amades, va fer camí terrer: “[...] s’encaminà a la muntanya de Serragrenyada, on amagà la imatge sota un pedregall”. La narració conta com es va manifestar, temps després, la venerada escultura: “[...] un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge”. En aquell lloc, seguia explicant Amades, va esdevenir un nou prodigi natural: “[...] de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres formant-hi petites muntanyes amb els seus cossos”. Finalment, un bou va indicar a uns pastors on es trobava la imatge que, després d’intentar dur-la a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló però, per tres vegades, i la marededéu va retornar al lloc inicial i els feligresos, finalment, van adonar-se que era on li havien d’aixecar una capella.
La imatge mariana de Bellmunt és una figura de mida petita. Pladevall en diu que: “[...] és una imatge gòtica, d’alabastre, feta avançat el segle XIV”. I determina el següent: “[...] per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII (4)”. Malgrat aquesta apreciació, la figura que es veu actualment és la original del XIV ja que ha superat les diverses vicissituds que han sofert el santuari, en el curs dels segles, així com la destrucció iconoclasta de 1936.

Notes:
1 Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, 1992, p. 37. Extret de: Arx. Cur. Fumada Vic. Testament I (1240 – 1252), fol. 16
2 Pladevall, Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt... [op. cit.], p. 46
3 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 75 – 80
4 Pladevall, Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt... [op. cit.], p. 46