El crucifix o Santcrist
El crucifix o
Santcrist no podia faltar a l’església parroquial de Sant Hilari de Vidrà, com
de fet és present a tots els temples eclesiàstics i espais relacionats amb
l’Església Catòlica. Es troba situat just a la dreta, després de l’entrada
principal, i forma part de l’escena de la Passió en la qual també és present la
Verge Dolorosa.
La disposició, en un mateix emmarcament, amb la imatge
de la Mare de Déu dels Dolors, permet pensar que l’escena podria haver estat
completada per la figura de l’apòstol sant Joan o, menys sovint, Maria
Magdalena. En aquest cas, esdevindria una representació pròpia de la Passió amb
els seus principals protagonistes segons els Evangeli i prendria el nom de
crucifixió (1) o calvari (2)
La crucifixió era, segons la Gran Enciclopèdia
Catalana, una “forma d’aplicació de la pena capital en certs pobles de
l’antiguitat”. La creu, segons la mateixa font, era un “instrument de suplici
forat per un pal vertical (stipes) i un altre d’horitzontal (patibulum),
on hom feia morir certs criminals lligats o clavats per les extremitats” (3).
Els romans l’havien coneguda a l’Orient i “[...] l’adoptaren, des de les
guerres púniques, per castigar els esclaus” (4). La condemna de Jesús, però, es
debat entre les raons polítiques i les raons religioses (5).
La mort de Jesucrist en ser crucificat, la seva imatge
i especialment la creu, van esdevenir el símbol cristià per excel·lència. Així,
ho descriu Joan Soler: “La devoció cristiana a la Creu s’inicia en el segle IV,
en què passa de senyal d’ajusticiament i mort a símbol de vida i resurrecció:
segons una llegenda, l’emperador Constantí, en la batalla de Pont Milvi, l’any
312, va veure una creu resplendent al Cel mentre una veu li deia “in hoc signo
vinces” (amb aquest senyal venceràs)”. I el mateix autor afirma: “[...] això va
causar la seva conversió al cristianisme i la proclamació de l’Edicte de Milà,
el 313, a partir del qual el cristianisme esdevenia religió de l’Imperi”(6).
La mateixa mare de l’emperador Constantí, en un viatge
a terres de Palestina, va descobrir la suposada veritable Creu, la Vera Creu,
en la qual havia mort Jesús (7). D’aquesta, se’n van escampar per els
principals temples eclesiàstics de la cristiandat i, en època barroca, fins a
la més petita de les parròquies que la veneraven en les anomenades veracreus.
Joan Arimany i
Juventeny
Notes:
1 ““Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana.
Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 366
2 “Calvari” dins Gran Enciclopèdia Catalana.
Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, v. 6, p. 366
3 “Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana... [et.
al.]
4 “Creu” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 321
5 “Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana... [et.
al.]
6 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular
catalana. Barcelona: Barcanova, 1988, p. 187-188
7 Croisset, Juan. Año cristiano. Madrid: Viuda de
Rodríguez, casa editorial, 1886, v.4, p. 1020-1021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada