SANTA BÀRBARA DE VIDRÀ

Santa Bàrbara de Vidrà

Capella de Santa Bàrbara.

A tocar del nucli urbà de Vidrà es troba una modesta església, de petites dimensions i d’una sola nau, construïda durant el segle XVIII. La llinda situada damunt la porta du gravada la data exacta però una erosió e la pedra, ens amaga la dècada: 17-6. És dedicada a santa Bàrbara.

Al seu interior, president l’altar i dins una petita fornícula, es troba la imatge de la santa, de reduïdes dimensions, amb la iconografia que li és pròpia, coronada i

Detall de la llinda de la porta.

vestida de donzella, amb un copó a la mà dreta i la palma martirial a l’esquerra. Al seu costat hi ha una torre que l’associa amb un dels seus patronatges més reconeguts: l’artilleria.

 La història de santa Bàrbara és un relat de parricidi sense apel·lació possible. El martiri de santa Bàrbara ens l’explica detingudament Joan Soler: “La seva conversió al cristianisme va irritar tant son pare que va haver d’amagar-se en una cova; un pastor la va descobrir i denunciar al pare, i en càstig va caure-li un llamp damunt seu i del ramat” i segueix dient que “el pare la va lliurar a l’emperador romà Marcià, el qual va torturar-la i la va arrossegar nua per una muntanya; finalment, el pare li va tallar el cap amb la seva espasa (1)”.

Manel Carrera o Joan Soler afirmen que “Nostre Senyor va voler premiar la seva fermesa en el martiri oferint-li el govern de les tempestes (2)” però Joan Amades ofereix una explicació, que avui consideraríem gens políticament correcta i carregada de misogínia, i que devia sentir en terres de ponent: “Expliquen a Lleida que Nostre Senyor volgué premiar les virtut de la santa i li va preguntar què preferia més, si el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense pensar-s’hi un moment, digué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que no s’atrevia a provar-ho amb les dones (3)”. Santa Bàrbara, a més, és patrona dels oficis relacionats amb la pólvora: la mineria i l’artilleria.
Vet aquí, per premi diví, com santa Bàrbara va esdevenir la protectora contra una de les forces més poderoses de la natura. Les tempestes, amb la tronades i els consegüents llamps, sempre han estat elements naturals que han pogut entorpir el bon desenvolupament de la vida humana. Així, diu Soler i Amigó que, a santa Bàrbara, per evitar les tronades, “se la invoca amb diferents ritus per conjurar-les o comunir-les abans no esclati. vogar fortament les campanes amb un toc especial, beneir el núvol amb les relíquies de la Santa o amb el seu estendard, o amb una relíquia de la Vera Creu (4)”.
Aleshores, quan hi ha tempesta, amb tronades i llamps, les invocacions verbals a santa Bàrbara són freqüents i variades. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que ‘invocar’ és “demanar a precs ajut, protecció, etc. (5)”; és a dir, davant allò que es considera perillós o desconegut sol·licitar auxili per tal de sortir indemnes o, almenys, poc afectats. Els pagesos la demanen dient: “Santa

Situació de la talla dins la capella.

Bàrbara bendita, mos guarde la collita! (6)”. També s’ associa la santa amb d’altres companys celestials: a Osona, davant un llampec i tot fent el senyal de la creu al pit, esmenten: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!”.
La diversitat de formes de conjurar remeis contra les tempestes, però, és més variat i recau en manifestacions populars que, moltes vegades, freguen la superstició, com ja ho és el simple fet d’invocar una Santa per desfer o apaivagar la força de la natura.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:
1 “Santa Bàrbara”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 702.
2 Carrera, Manel; Soler, Joan. “Santa Bàrbara”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 109
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 5, p. 844
4 “Tro”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia... [op. cit.], p. 770
5 “Invocar”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 13, p. 137.
6 Carrera, Manel; Soler, Joan. “Santa Bàrbara”. Dins: Tradicionari: El calendari... [op. cit.]

SANT ANTONI MARIA CLARET DE BESORA

Entrant a l'esglèsia de Santa Maria, a mà dreta i a la mateixa capella de la Mare de Déu del Roser hi ha la imatge de Sant Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) 

Fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.

L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.

Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.

El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.

Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.

Claret va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, ostentava el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I celebrat a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.

Sepulcre del Pare Claret

A la mort del fundador, la comunitat claretiana estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles, a Prada de Conflent, i tenia presència a Argel i a Santiago de Xile.

Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Camí dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L’Egoisme vençut, a la de 1860.

Temple sepulcral de Sant Antoni Maria Claret
a Vic

La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; també ho és dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.

Antoni Maria Claret va néixer a Sallent, on es pot veure un conjunt arquitectònic que inclou la seva casa natalícia, l’església i un espai museogràfic adequat com equipament socioeducatiu. Però la ciutat que manté més viva la presència del sant és Vic. L’antic convent de l’orde mercedari, abandonat des de la desamortització de 1835 va ser cedit pel bisbe de Vic a Claret per convertir-lo en el nucli de la congregació. El conjunt conté diferents edificis: la Casa mare claretiana, d’estil noucentista i construïda el 1930 a partir dels plànols de l’arquitecte Josep M. Pericas, on es troba el museu d’objectes del fundador i una reproducció de les cel·les on vivia i on va crear la congregació; l’església de Sant Antoni Maria Claret, projectada per l’arquitecte Josep M. Ribes i aixecada entre 1957 i 1970, amb una cripta que allotja  el sepulcre, obra recent de Domènec Fita i una Casa d’Exercicis, edificada entre 1948 i 1954.

Font: Arimany, Joan. 

Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 13-15

SANT ANTONI MARIA CLARET DE MONTESQUIU

Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.

L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.

Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.

El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.

Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.

Claret va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, ostentava el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I celebrat a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.

A la mort del fundador, la comunitat claretiana estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles, a Prada de Conflent, i tenia presència a Argel i a Santiago de Xile.

Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Camí dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L’Egoisme vençut, a la de 1860.

La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; també ho és dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.

Antoni Maria Claret va néixer a Sallent, on es pot veure un conjunt arquitectònic que inclou la seva casa natalícia, l’església i un espai museogràfic adequat com equipament socioeducatiu. Però la ciutat que manté més viva la presència del sant és Vic. L’antic convent de l’orde mercedari, abandonat des de la desamortització de 1835 va ser cedit pel bisbe de Vic a Claret per convertir-lo en el nucli de la congregació. El conjunt conté diferents edificis: la Casa mare claretiana, d’estil noucentista i construïda el 1930 a partir dels plànols de l’arquitecte Josep M. Pericas, on es troba el museu d’objectes del fundador i una reproducció de les cel·les on vivia i on va crear la congregació; l’església de Sant Antoni Maria Claret, projectada per l’arquitecte Josep M. Ribes i aixecada entre 1957 i 1970, amb una cripta que allotja  el sepulcre, obra recent de Domènec Fita i una Casa d’Exercicis, edificada entre 1948 i 1954.

Font: Arimany, Joan. 

Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 13-15

MARE DE DÉU DEL ROSER DE SANTA MARIA DE BESORA

Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:

Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515

Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647

MARE DE DEU DEL ROSER DE SORA

Advocació mariana sorgida en convents de l’orde dominicà relacionada amb de la devoció al rosari i, fins al segle XVI, el culte es circumscrivia a la seva àrea d’influència.

A Catalunya, des de fa segles, s’han celebrat dues festes dedicades al Roser: l’anomenada “Roser de maig”, la més tradicional, es festejava el primer diumenge de maig; l’anomenada “Roser a tot el món” es va instaurar arran de la batalla de Lepant contra la flota turca, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571; el papa Gregori XIII va encomanar la commemoració anual dedicant la diada a la Mare de Déu del Roser a qui es va atribuir la victòria de l’exèrcit cristià.

Aquesta segona festivitat va donar empenta al culte a la Mare de Déu del Roser que es va difondre per tota la Cristiandat. Les confraries del Roser, gairebé presents a totes la parròquies catalanes, van mantenir ben viva la devoció a la Mare de Déu i al rosari i li van erigir altars als temples on estaven instaurades.

Els goigs de Roser, possiblement els més populars, van marcar l’esdevenir d’aquest model de literatura popular destinada a ser cantada en honor a la Mare de Déu.

Joan Arimany i Juventeny

Situació de la imatge dins el temple.

 

Bibliografia:

Pladevall, Antoni. “Roser, el” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1995, v. 19, p. 515

Soler, Joan. “Rosa, roser” dins Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 645-647