SANT ISIDRE LLAURADOR

Sant Isidre llaurador

L’església de Sant Quirze de Besora acull, com una gran majoria de temples eclesiàstics catalans, una imatge dedicada a sant Isidre. 

La imatge de sant Isidre presideix l’espai situat a l’esquerra de l’altar major de l’església de Sant Quirze de Besora.

Isidre va néixer a Madrid en data desconeguda, entre els anys 1080 i 1082. Els seus pares van educar-lo en la fe cristiana, aspecte que va enfortir a mesura que creixia. De ben jovenet es va iniciar en les feines agrícoles, tot ajudant al seu pare, especialitzant-se en fer pous.

Després de quedar orfe, va fer-se jornaler o bracer per compte d’altre i va estar al servei de diferents terratinents. La seva feina, i especialment, la seva devoció, era recompensada amb uns abundosos fruits al camp, fins i tot per damunt dels seus esforços laborals. Aquest fet, moltes vegades, va comportar-li desconfiança dels diferents majorals que va tenir i l’enveja dels seus veïns.

Dels miracles més destacats cal esmentar la col·laboració dels àngels que li feien anar l’arada mentre ell resava o l’abundós pou d’aigua que va obtenir de la mateixa roca amb el cop de la rella de l’arada.

Isidre va formar matrimoni amb Maria (coneguda amb l’afegit “de la Cabeza”), que també és considerada santa.

La devoció que se li va tributar, després de morir amb fama de sant al voltant de l’any 1130, va progressar ràpidament. I, sobretot, la consideració de ser protector i sant patró de Madrid va impulsar la seva beatificació pel papa Pau V, el 1619, i la immediata canonització, el 22 de març de 1622, per Gregori XV després de reclamar-ho el monarca Felip IV.

La devoció catalana per sant Isidre

La devoció a sant Isidre, en terres catalanes, és indubtable; la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana en diu que “és molt venerat a tota la Península Ibèrica (és el sant patró de Madrid) i també a Catalunya, com ho demostra la toponímia”(1). Joan Amades apuntava

que “a la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra el sant madrileny, en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells pagesos catalans” (2) i posa, entre d’altres, l’exemple de sant Galderic. Igualment indica que “l’any següent al de la seva canonització, és a dir, el 1623, les parròquies rurals barcelonines de Santa Maria del Mar i del Pi van obtenir unes relíquies del sant madrileny i van celebrar unes solemnes festes, seguides de lluïdes processons, per la translació d’aquelles” (3).

Un factor que va influir decisivament en l’extensió del seu patronatge en terres catalanes l’explica el Tradicionari: “L’any 1851, sota la seva advocació, es fundà l’Institut Agrícola Català de sant Isidre, una mena de sindicat dels propietaris del camp català en defensa dels seus interessos i per al foment de les tècniques agrícoles” (4).

Fogueres de primavera
Una de les manifestacions festives al voltant de la festivitat de sant Isidre, de marcat caràcter ancestral, era l’encesa de fogueres, especialment per la pagesia. A més de les vigílies de sant Joan i de sant Pere, per la de sant Isidre, es prenia la flama un munt de fusta seca i estris inservibles.
Joan Amades trobava la raó d’aquesta encesa en el fet que “segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda” i resol que “així va despertar en ells la flama de la fe”(5). Joan Soler atribueix aquest fet a “l’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig” i indica que “es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar mals esperits i guardar la gent i el bestiar d’embruixaments”(6).

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:

Vegeu: Croisset, Jean. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, casa editorial, 1886, v. 3, p. 345-363

Notes:

1 “Isidre”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 159
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v.3, p. 607
3 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 608
4 “Sant Isidre”. Dins: Tradicionari: enciclopèdia de la cultura popular catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, v. 5, p.216
5 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 629
6 Soler, Joan. “Sant Isidre”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 679

SANT CRIST

El crucifix o Santcrist

El crucifix o Santcrist no podia faltar a l’església parroquial de Sant Quirze de Besora, com de fet és present a tots els temples eclesiàstics i espais relacionats amb l’Església Catòlica. Es troba situat a l’esquerra, després de l’entrada principal.

La disposició, en un mateix emmarcament, amb la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, permet pensar que l’escena podria haver estat completada per la figura de l’apòstol sant Joan o, menys sovint, Maria Magdalena. En aquest cas, esdevindria una representació pròpia de la Passió amb els seus principals protagonistes segons els Evangeli i prendria el nom de crucifixió (1) o calvari (2)

La crucifixió era, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, una “forma d’aplicació de la pena capital en certs pobles de l’antiguitat”. 

Cobles a Crist crucificat que es cantaven el 1862 al mas
 La Coromina de Sant Quirze de Besora.
El gravat mostra la crucifixió amb la Verge Dolorosa i
l'apòstol  Sant Joan al peu de la creu.

La creu, segons la mateixa font, era un “instrument de suplici forat per un pal vertical (stipes) i un altre d’horitzontal (patibulum), on hom feia morir certs criminals lligats o clavats per les extremitats” (3). Els romans l’havien coneguda a l’Orient i “[...] l’adoptaren, des de les guerres púniques, per castigar els esclaus” (4). La condemna de Jesús, però, es debat entre les raons polítiques i les raons religioses (5).

La mort de Jesucrist en ser crucificat, la seva imatge i especialment la creu, van esdevenir el símbol cristià per excel·lència. Així, ho descriu Joan Soler: “La devoció cristiana a la Creu s’inicia
en el segle IV, en què passa de senyal d’ajusticiament i mort a símbol de vida i resurrecció: segons una llegenda, l’emperador Constantí, en la batalla de Pont Milvi, l’any 312, va veure una creu
resplendent al Cel mentre una veu li deia “in hoc signo vinces” (amb aquest senyal venceràs)”. I el mateix autor afirma: “[...] això va causar la seva conversió al cristianisme i la proclamació de l’Edicte de Milà, el 313, a partir del qual el cristianisme esdevenia religió de l’Imperi”(6).

Creu de Constantí erigida
prop del Santuari del 
Miracle de Riner

La mateixa mare de l’emperador Constantí, en un viatge a terres de Palestina, va descobrir la suposada veritable Creu, la Vera Creu, en la qual havia mort Jesús (7). D’aquesta, se’n van escampar per els principals temples eclesiàstics de la cristiandat i, en època barroca, fins a la més petita de les parròquies que la veneraven en les anomenades veracreus.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:

1 ““Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 366

2 “Calvari” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, v. 6, p. 366

3 “Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana... [et. al.]

4 “Creu” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 321

5 “Crucifixió” dins Gran Enciclopèdia Catalana... [et. al.]

6 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1988, p. 187-188
7 Croisset, Juan. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, casa editorial, 1886, v.4, p. 1020-1021

SANT JOSEP

Sant Josep

El temple parroquial de Sant Quirze de Besora, com en la majoria d’edificis de la mateixa topologia, té un altar dedicat a sant Josep. Està situat a la seva capella, a la banda esquerra de l’altar major (mirant aquest). Aquest sant, ben popular, en els darrers segles, va tenir una tardana popularització.

El paper que els evangelis reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep; quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la seva biografia.

D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “El sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist, nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que “d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de Josep (3).

La devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418), quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que “Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va triar el 19 de març per a la seva festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i, singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.

La figura de sant Josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial durant el segle XIX i principi del XX. El 1870 Pius IX el va declarar ‘patró de l’Església Universal’ i Benet XV, el 1920, el va instituir, en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el relaxament moral i el comunisme; finalment, el 1989, Joan Pau II li va dedicar una exhortació apostòlica.

 

Goigs a Sant Josep.

Patronatges 

L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores, com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga, “aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.

Joseps, Joans i ases... i “Peps”
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”. Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més posats per a designar persones.
El fet que, en castellà, el nom de Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien ‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a escriure abreviadament només amb les inicials: “sant Josep P.P”. Quan es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep, pepe’. Aquest és el motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’ (13)”.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470

VERGE DOLOROSA

La Mare de Déu dels Dolors

Prop de l’entrada del temple parroquial, a mà esquerra, es pot veure una escena pròpia de la Passió de Crist formada per la Mare de Déu dels Dolors i la Crucifixió. El divendres abans de Rams, o sigui de la Setmana Santa, era conegut popularment –i encara així es recorda- com el Divendres dels Dolors.
En aquesta diada, en diu Joan Galtés (1): [...] Es recordava l’advocació mariana que commemora els sofriments de Maria”; i especifica que és coneguda com “la Dolorosa” i que se sol representar amb el cor traspassat per set espases. Aquesta representació gràfica simbolitza set moments en què la Mare de Déu va partir especialment. Joan Soler, per la seva banda, diu que la imatge que reconeixem “[...] prové de la figura de la Mare de Jesús dreta al peu de la creu, després amb el cadàver del Fill a la falda, participant íntimament en la passió (2)”.
Al Tradicionari, especifiquen que aquesta devoció va ser promoguda per l’orde dels servites o servents de Maria, creat per Filippo Benizi a Florència, entre els segles XIII i XIV i que aquests la van estendre arreu (3). La festa litúrgica però, segons l’esmentat Joan Galtés, fou instituïda al segle XV a Alemanya i Pius VII (1740 – 1823) la va estendre a tota l’Església catòlica. Pius X (1835 – 1914), però, la va traslladar al 15 de setembre (4).
La celebració del Divendres dels Dolors, però, és ben arrelada a moltes poblacions catalanes. Al Tradicionari també es recorda que “tot i que al llarg del segle XIX es van suprimir a Espanya molts ordes religiosos, entre els quals els servites, les congregacions dels Dolors van mantenir-ne el culte fins a l’actualitat (5)”. Les primeres provenen del segle XVII. La primera Congregació de Nostra Senyora dels Dolors del nostre país va ser la de Besalú, fundada el 1699.  

Creences del dia de la Mare de Déu dels Dolors
Hi ha una creença tradicional sobre aquest dia. Joan Amades apuntava que “[...] les dones que estan gràvides dediquen unes oracions especials a la Mare de Déu dels Dolors durant set divendres seguits per tal que els doni un part ben feliç i una hora ben petita” i afegeix que “s’hi encomanen amb preferència les embarassades que estan avançades (6)”.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:
1 Galtés, Joan. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, v. 9, p. 233
2 “Mare de Déu. Mare de Déu dels Dolors””. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 423
3 Bertran, Jordi [et. al.]. “De Quaresma a Pasqua”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
4 Galtés, Joan. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, v. 9, p. 233
5 Bertran, Jordi [et. al.].. “De Quaresma a Pasqua”. Dins Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 2, p. 681

SANTA LLÚCIA

Talla que es pot contemplar a la capella fonda.

Una talla de Santa Llúcia es pot contemplar i venerar a la capella fonda del temple, just a l'altra banda de la Verge Immaculada, a la dreta mirant l'altar.

Llúcia va ser una donzella cristiana filla única d’una noble i rica família cristiana de la ciutat de Siracusa a l’illa de Sicília. Orfe de pare quan era ben joveneta , va rebre la formació cristiana de la seva mare Eutiquia. Aquesta, procurant el millor futur per la seva filla, va buscar-li un bon marit que, dissortadament, era pagà. La bellesa de la noia era tant evident que el futur espòs no se la volia deixar escapar. Ai las! Llúcia, però, s’havia compromès dedicar la seva vida virginal a la fe a Jesucrist. La decisió de la filla la duia a llargues discussions amb la seva mare i l’escàpol continuat a l’assetjament del noi.

Nostre Senyor va escoltar les oracions que Llúcia li dirigia contínuament per tal que impedís el matrimoni. És així com Eutiquia va emmalaltir i amb gran necessitat de repòs, va desistir temporalment del seu intent de provocar el casori.

Durant quatre anys, la malaltia d’Eutiquia va ser la principal preocupació de mare i filla. La durada d’aquesta situació, però, va aconsellar-les cercar el benefici celestial i es van dirigir al sepulcre de santa Àgueda, situat a Catània, on succeïen miracles gràcies a la invocació de la màrtir. En arribar a la tomba, a punt de posar-se a resar, la fatiga va provocar un profund son a la noia. 

Goigs de Santa Llúcia de Sobremunt

En somnis,se li va aparèixer la mateixa santa Àgueda que li va transmetre un sentit missatge: ella mateixa podia fer allò que li encomanava a la màrtir ja que, com havia viscut ella, feia camí de santedat. En despertar, les pròpies paraules que Llúcia va adreçar a la seva mare van ser suficients per curar-la i, aleshores, va escoltar el veritable desig de la seva filla d’encomanar-se a Jesús i que, retornades a Siracusa, havien de donar les seves riqueses als pobres.

Retornades a la seva ciutat, van vendre totes les seves possessions i van lliurar els beneficis als desvalguts. Aleshores, el que havia estat pretès com a futur marit de Llúcia va acusar-les, davant el prefecte de la ciutat, de se cristianes.
Llúcia fou cridada a declarar davant el prefecte. La confessió de la seva condició cristiana i la renúncia a venerar els déus pagans la va condemnar a presó. El poder de Jesucrist, però, va subjectar

Estampa de Santa Llúcia

la noia al lloc on es trobava que, per molts intents, no va moure’s ni un pam. Tot ser envoltada d’una gran foguera, el seu cos va sortir indemne. El prefecte, en veure el prodigi, va encomanar el botxí a decapitar-la. La tradició ha fixat aquest fet el 13 de desembre de l’any 304 mentre era emperador Dioclecià.
La seva imatge, malgrat no sembli sorgir de la seva hagiografia, sempre va acompanyada d’un plat on reposen dos ulls. Josefina Roma, en descriure la vida de la santa, es pregunta: “D’on ve, doncs, la creença que li van arrencar els ulls, que fins i tot ha quedat fixada en la seva iconografia?”. La mateixa antropòloga ofereix algunes explicacions: “La més important és el seu nom, Lucia, Lucis Via, i la seva situació en el calendari, en un moment pròxim al solstici d’hivern. D’aquesta manera, els ulla en un plat seriem com armes parlants que simbolitzen la llum”. Igualment, Roma diu: “També s’explica per la llegenda que en el martiri li van arrencar els ulls, però que ella va seguir veient-hi amb uns altres ulls substituïts per Déu, o per una altra narració, segons la qual es va arrencar els ulls per decebre el pretendent acusador i complir la promesa a Crist”.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:

Croisset, Juan. Año cristiano. Barcelona: Libreria religiosa Imprenta de Pablo Riera, 1863, 215-220

Roma, Josefina. “Santa Llúcia”. Dins El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95  (edició coordinada per Roger Costa)