SANTA MARIA DE BESORA

La Mare de Déu de Besora

La imatge mariana de Besora presideix la seva església titular de Santa Maria. Aquesta devoció deixa constància de l’existència de la capella dedicada a la Mare de Déu a l’antic castell de Besora. De la construcció original en queden unes poques restes al cim del turó de 1023 metres d’altitud, envoltades per les runes de l’edifici senyorial.

Les primeres referències provenen de finals del segle IX quan el bisbe Gotmar va consagrar la primera església a petició de l’abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses al qual va quedar subjecte. Posteriorment, l’edifici eclesiàstic fou reformat en el segle XI quan exercia funcions parroquials del terme.

L’any 1724, el bisbe de Vic Ramon de Marimón va decretar la construcció d’una nova església parroquial, en lloc més avinent per a la feligresia. El 14 de maig de 1751 es va posar la primera pedra i es va consagrar el 14 de maig de 1759. Aleshores s’hi van desplaçar les funcions parroquials de l’antiga capella castral i la imatge mariana original que hi era venerada. El 1936 va desaparèixer l’escultura primitiva i, després de la Guerra Civil, es va restituir amb l’actual. De reminiscències romàniques, amb la pretensió de recordar l’anterior, la Mare de Déu que ara presideix el temple es mostra asseguda, amb el nen Jesús sobre el genoll esquerre mentre el subjecta

amb la mà de la mateixa banda; l’Infant porta un colom a la mà esquerra i amb la dreta fa el senyal de benedicció. La Mare, amb la mà dreta mostra diversos elements litúrgics.

Se li han dedicat diverses edicions de goigs des de 1670. En totes s’ha conservat, amb alguna lleu variació, la mateixa entrada: 

“Puix sou Verge Immaculada,

de tots los Fiels Protectora,

siaunos sempre Advocada,

Mare de Déu de Besora”.

Joan Arimany i Juventeny

Edició de l'any 1670

SANTA MARIA DE BELLMUNT A VIDRÀ

Imatge a l'església de Vidrà.

La Mare de Déu de Bellmunt a Vidrà

A la capella lateral més propera a l’altar del mur de l’esquerre del temple parroquial de Sant Hilari de Vidrà, sota mateix de del Sagrat Cor de Jesús, es troba una petita imatge de la Mare de Déu de Bellmunt. Es tracta d’una reproducció fidel de l’escultura mariana venerada al santuari situat al capdamunt de la serralada del mateix nom, dins del terme de Sant Pere de Torelló.

La primera dada històrica del santuari de Bellmunt, segons Antoni Pladevall, es refereix a una deixa econòmica feta per Pere de Serra que, a més de cessions a d’altres llocs, donava dotze diners a Sancte Marie de Bello Monte (1). A aquesta referència la seguirien d’altres en els anys següents. Una i altres deixarien constància de l’edifici, dedicat a Santa Maria, que esdevenia la continuació de la capella del castell de Sa Reganyada que havia estat situat, a l’alta edat

Talla original del Santuari de Sant Pere de Torelló

mitjana, al cim que s’alça davant mateix de l’actual santuari; es tracta, per tant, d’un santuari dels més antics, del tipus nascut prop d’un castell feudal. Així, diu Pladevall, el nom de Bellmunt “es devia donar la gent del lloc al santuari o capella de la Mare de Déu, mentre que restaria el de Sa Reganyada per a la muntanya i la fortalesa (2)”. Joan Amades (3) feia referència a la tradició que atribuïa una gran antiguitat a la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt: [...] fou esculpida per sant Marc i sant Mateu (...) un navegant la portava d’Alexandria quan, pel camí, es desencadenà un temporal imponent”. Després de fer parada a Malta, el viatger va emprendre la navegació fins a la costa catalana. Des d’allà, segons Amades, va fer camí terrer: “[...] s’encaminà a la muntanya de Serragrenyada, on amagà la imatge sota un pedregall”. La narració conta com es va manifestar, temps després, la venerada escultura: “[...] un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge”. En aquell lloc, seguia explicant Amades, va esdevenir un nou prodigi natural: “[...] de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres formant-hi petites muntanyes amb els seus cossos”. Finalment, un bou va indicar a uns pastors on es trobava la imatge que, després d’intentar dur-la a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló però, per tres vegades, i la marededéu va retornar al lloc inicial i els feligresos, finalment, van adonar-se que era on li havien d’aixecar una capella.
La imatge mariana de Bellmunt és una figura de mida petita. Pladevall en diu que: “[...] és una imatge gòtica, d’alabastre, feta avançat el segle XIV”. I determina el següent: “[...] per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII (4)”. Malgrat aquesta apreciació, la figura que es veu actualment és la original del XIV ja que ha superat les diverses vicissituds que han sofert el santuari, en el curs dels segles, així com la destrucció iconoclasta de 1936.

Notes:
1 Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, 1992, p. 37. Extret de: Arx. Cur. Fumada Vic. Testament I (1240 – 1252), fol. 16
2 Pladevall, Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt... [op. cit.], p. 46
3 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 75 – 80
4 Pladevall, Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt... [op. cit.], p. 46

L'ASSUMPCIÓ DE SORA

Al mur dret de la nau de Sant Pere de Sora i prop de l’entrada de la capella fonda es troba una escultura de la Verge Assumpta o de l’Assumpció. Presenta la imatge pròpia d’aquesta advocació mariana, amb la Mare de Déu en posició d’oració mentre un estol d’àngels querubins, enmig d’una ennuvolada, l’empenyen cap al cel.

Joan Soler afirma el caràcter que la teologia popular li va atribuir a la Mare de Déu: “[…] havent nascut immaculada de pecat original –privilegi pel fet de ser destinada a ser Mare de Déu-, el seu cos fou estalviat, si no de la mort –essent de natura humana, és a dir, mortal- sí de la corrupció de la Mort; i d’envellir, conservant la seva bellesa virginal”. És així com va néixer la tradició que no va morir sinó que es va entrar en un son profund i que uns àngels la van dur al cel.

El mateix autor constata que la festivitat de l’Assumpció és ben antiga: “Des del segle IV, l’església d’Antioquia  commemora la mort o “dormició” de Maria; la devoció s’estengué a tota la Cristiandat: ja n’hi ha mostres en la pintura romànica i gòtica… A Catalunya, aquest misteri se celebra des del segle VIII; l’escenificació més estesa fou la del Llit de la Mare de Déu –consta des del segle XVI- i la processó de l’enterrament.

El Llit de la Mare de Déu era una construcció temporal, explica el Tradicionari: “[…] durant tota l’octava es parava un llit al mig de l’església amb la imatge de la Mare de Déu jacent en un cadafal guarnit i envoltat de flors i herbes oloroses, amb un sumptuós dosser, i amb un infant vestit d’àngel a casa costat”. I especifica: “[…] en alguns pobles se l’anomenava la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’”.

Aquest element, que es podia trobar en moltes poblacions a mitjan mes d’agost, havia generat diverses dites. El Dr. Josep M. Gasol al seu Calendari folklòric manlleuenc diu que “era tanta la fastuositat d’aquest llit-altar que s’han pervingut un adagi que diu: anar enflocat com el llit de la Mare de Déu”. De la durada, tota una vuitada, dins l’edifici de l’església i al mig de la nau, n’explica una altra dita que se solia dir d’algú el o la qual no s’acabava d’aixecar del llit: Dormiries més que la Mare de Déu d’agost”.
La tradició va perdurar, en la majoria de llocs, fins a la Guerra civil espanyol (1936 – 39); en alguns es va intentar recuperar per la postguerra però no va passar d’una manifestació de poca durada.

Cal destacar que el dogma de l’Assumpció no va ser reconegut fins a la constitució apostòlica Munificentissimus Deus de Pius XII, l’1 de novembre de 1950.

Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia:

Boya, Francesc X.[et. al.] “Temps d’estiu. L’Assumpció de la Mare de Déu”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 270

Gasol, Josep M. “Agost, 15. Mare de Déu d’agost. Calendari folklòric manlleuenc”, Lletres amicals, vol. 18, Manlleu, agost de 1958

Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona. Barcanova, 1998, p. 50-51

SANTA MARGARIDA A SANTA LLÚCIA DE SIURET

Santa Margarida de Siuret

La capella lateral de l’església de Santa Llúcia de Siuret és presidida per una imatge de santa Margarida. Se la presenta vestida de donzella romana, amb túnica i mantell. Amb la mà dreta subjecta la palma martirial i amb els peus trepitja un drac amb la boca oberta.

Situació de la talla dins el temple.

La seva biografia, llegendària, la fa filla d’Antioquia de Pisídia, a l’actual Turquia. La seva família no era cristiana, al contrari; el seu pare era un sacerdot pagà dels més reconeguts. Després de morir la seva mare, quan Margarida era molt petita, el pare la va dur a una dida. Aquesta, en el silenci, havia abraçat la fe cristiana i va transmetre-la a la nena que cuidava.

Passats un anys, quan ja era una noia, Margarida va confessar al seu pare que era cristiana. Aquest, rabiós, la va expulsar de casa seva i la va enviar a guardar ramats.

Ol·lari, prefecte romà, la va veure pasturant i, per la bellesa de Margarida, es va enamorar. Aquesta, com que havia promès mantenir-se verge tota la vida, el va rebutjar. Llavors, el prefecte, vençut per la humiliació, va denunciar-la i la va fer detenir. A la presó, es va mantenir fidel a la seva fe cristiana tot i els martiris als quals va ser sotmesa. Fins i tot, el diable se li va aparèixer transformat en drac i se la volia menjar. Margarida, amb serenitat, el senyal de la creu i unes gotes d’aigua beneïda, va vèncer la temptació del diable en forma de drac i li va posar el peu al coll per fer-lo fugir.

El prefecte, en veure que no havien resultat les seves estratègies, va ordenar aplicar nous martiris al cos de la jove. Finalment, la va fer decapitar. Unes fonts diuen que aquest fet va passar el 20 de juliol de l’any 175 i altres fonts que era la mateixa data de l’any 290, quan Margarida tenia 15 anys.

Joan Arimany i Juventeny 

Goigs a Santa Margarida de Navès (el Solsonès)

 

MARE DE DÉU DEL CARME DE LA FARGA BEBIÉ

 Nostra Senyora del Carme de la Farga de Bebié 

La imatge  de la Mare de Déu del Carme presideix l’església de l’antiga colònia industrial de la Farga de Bebié de la qual és titular. Es tracta d’una escultura mariana moderna de colorit vestuari que té el Nen Jesús a la falda que fa senyal de beneir. Amb les dues mans, la Verge subjecta un escapulari. El primer oratori fou inaugurat i beneit el cap de setmana

Situació de la imatge dins el temple

del 5 i 6 de febrer de 1927, amb actes religiosos i ballada de sardanes. La primera pedra de l’actual temple va ser col·locada i beneïda pel bisbe auxiliar de Vic Ramon Masnou, el 6 de març de 1955; el mateix prelat el va inaugurar el 16 de juliol de 1958.

La devoció a la Mare de Déu del Carme va tenir l’origen en el grup d’ermitans que vivien retirats a la falda del Mont Carmel a Israel. D’allà en va sorgir l’Ordre religiós del Mont Carmel per l’Europa medieval.

L’advocació mariana, segons la tradició, va sorgir de l’aparició de la Mare de Déu al carmelita Simon Stock el 16 de juliol de 1251. Li va lliurar l’escapulari que, des d’aleshores es va lligar a la devoció.

La Mare de Déu del Carme és considerada la patrona de la gent que viu dels fruits de la mar i, per extensió, de moltes poblacions costaneres. Aquesta funció va representar l’abandonament d’anteriors patronatges com santa Madrona, a Barcelona, o sant Elm. Per altra banda, és protectora de les ànimes del purgatori.

Joan Arimany i Juventeny

 

ESCOLTEU LA MÚSICA CLICANT AQUÍ 

(Gentilesa d' Els Goigs d'Obaga)